Strathisla 1963, tocant el cel

Nois i noies això son paraules d'una altra dimensió. Fa anys que anomeno d'altres whiskys o destil·leries per oferir alternatives als malts coneguts del gran públic i que figuren als lineals dels supermercats. Malts que amb els anys s'han fet un nom però han decaigut el seu prestigi de qualitat. Els altres, els desconeguts, com Strathisla, Linkwood, Mortlach..... sense sortir del Speyside, son infinitament superiors als populars. Des de fa anys anomeno a Strathisla, Rei de Reis i aquesta ampolla del 1963 envellida per Gordon&MacPhail i embotellada al 2005 n'és un exemple. Un caprici d'edat per descomptat i que et transporta als sabors autèntics del romanticisme del whisky de malt. Strathisla, la destil·leria més antiga del Speyside, data del 1786, mai m'ha fallat, des del mític 1987 al "jove" 1997 pels 82, 85 i explotant amb aquest 63 que avui em fa escriure.

L'elegància és l'adjectiu que li escau. Vestit d'aromes dissenyats pel xerès, poma al forn, pruna almivarada i panses. Perfum de plàtan verd i balsàmic de menta fresca. Roure barnissat i una molt lleugera punta de fum salat. Ja a la boca et trasllada. Quaranta graus que no semblen d'alcohol, glicèric i lleugerament sec dona records de xerès, plàtans suaus i més madurs que al nas, pell de taronja i força fruits secs, dàtil i maetlla amarga. Les notes i els apunts evolucionen amb el temps. El recorregut és llarg. Final més suau que sec i que deixa un punt de fruita. Convida al següent glop.

Allunyeu-lo de bevedors poc agraïts per dir-ho suaument.

Beaujolais per canviar de criteri

Tast sorpresa per l'espontaneïtat de la proposta. La descoberta dels Beaujolais que trenquen la història i ens ofereixen una Gamay amb essència i vellesa en contrapunt de la joventut. Un tast afrancesat pels mots a la taula i els sabors a les copes. Per començar trencant esquemes i tòpics assaborint els negres abans que el rosat i el blanc. Tavian, el celler, ens ofereix poca graduació, fermentacions curtes en formigó i malolàctiques naturals. Treball amb vinyes velles i zones de prestigi.

Un Côte de Brouilly 2012 amb un tacte ja més fet que els Beaujolais tgradicionals, astringent amb mesura i molta fruita madura de vinyes ja jubilades. Un Morgon 2012 amb un embaràs de fusta de sisena passada que marca mínimament una Gamay de més de 50 anys i que ens dona dolços de mel i llar recorregut. El Pierre Bleue 2009 és d'un tros amb vinya centenària i ens regala l'explosió de la Gamay concentrada, llarga i espectacular. Un Beaujalais Rosé 2014 amb un color pastís de salmó sortit d'una maceració de 24 hores. Llaminer i melós marxa lluny en positiu dels rosats de "gominola" que ens ven el mercat. I potser el més indefens de la nit un Beaujalais Blanc 2013 de Chardonnay en vinyes que ultrapassen la trentena. Llevats naturals retraten la varietat amb delicadesa però sense estridències.
Laurent un ambaixador enamorat de les vinyes particulars que Frank et Agnès Tavian cuiden i mimen per oferir al públic uns Beaujalais inèdits i sublims, ens ha fet gaudir d'una experiència única.

Jo només vull sabors autèntics (II)

......Segueix la feina i la intensitat.
I dissabte al Coure, al passatge Marimón de Barcelona. L'Albert Ventura amb algun suggeriment ens serveix pel seu compte plat rere plat, amb ritme i qualitat. La truita de peix i l'arròs final de traca i mocador. Ho remullem tot sense canvis amb un bon champagne "sense nom". Passo de postres i el cafè, com habitualment, no és un final feliç i no acompanya al nivell de la cuina. De tota manera hi haurem de tornar en altres circumstàncies. Aquest cop massa feina i paraules no han permès dedicar tota l'atenció a les viandes. L'espai entre comensals dona un aire d'intimitat inusual en un restaurant i és d'agrair.

Al vespre sopar de tot i molt amb un col·lectiu de caire familiar. Al vell mig de Gràcia un racó amb verd i una taula parada de servei lliure. Una truita de bacallà bona, crestes d'espinacs ben farcides, pizzes amb tall, croquetes, embotits, formatges i pa del que no és de benzinera. Un G&T per obrir la gana i una mona casolana i endarrerida amb una H per corona que superava a les del seu dia. Vetllada de "feina" també en bona companyia i uns amfitrions que s'estrenaven amb nota.
El Teppan-ya al carrer Lepant, és un de tants restaurants japonesos per cobrir expedient. El personal és xinès i et diuen honestament que no et saben explicar res dels plats. Passant de sushi per veure quina cuina servien el resultat no va ser tant dolent. El salmó amb un petit excés de planxa i les carns gustoses si més no, la sopa tradicional de miso correcte i l'arròs amb sabor. Relació qualitat preu força bona i cal dir que en dilluns no hi ha massa opcions per triar.

Jo només vull sabors autèntics (I)

Dies de "sacrifici" i feina. Hem gaudit amb diferents excuses de racons de gastronomia oberts al públic. I hi ha hagut de tot com és lògic. Així doncs fem una repassada a tot un seguit de taules que ens han acollit.

Robert de Nola, després de molts anys, segueix a Caldes de Montbui i en Josep a les regnes ben guiades. Una passada! humil, honesta i de puntetes però deixant petjada. Un farcit tipus croqueta, de bledes, curta de verd, fils d'ànec i amb una mena de parmentier de formatge blau espectacular. Després una coca de full amb botifarra negra, carxofa confitada i un ou "poché". Clavat!.

El plat fort una sorpresa de pel·lícula.
Un bacallà cuinat només a la brasa en un embolcallat de fusta d'alzina que li transmet una brisa de fum i cendra que aromatitzen tot el plat! Simple i Gran! la presència dels espàrrecs confitats és la nota de color.

 Un Finca La Estacada d'anyada exhaurida per remullar la gola.,
I un tast d'una Gin de l'Empordà de la qual us en parlaré i molt. Més endavant.
Per cert, estem preparant amb el restaurant i la cuina, un sopar maridat de whisky de malt pel Maig. Ja us avisaré.

Nuccia e Lina és un italià menut i sense pretensions al carrer Marià Cubi. Menú econòmic de 9,90€. De la carta de vins en van fallar tres abans no demanés "porta'm el que tinguis" qualsevol italià. A la fi va ser un encert. Un molt bo Nero d'Avola.
Del que va aparèixer per la taula a destacar uns spaghetti alle cozze, musclos naturals, d'allò més gustosos! L'amanida del xef, la brochetta de pollastre i demés i el lluç a la ligure sense pena ni glòria. El cafè, un ristretto, una meravella comparat amb el que corre pel món.

Daruma a la capital. Japonès. El nom, lluny dels habituals, significa saltamartí. Representa al fundador del zen. Simbolitza l'optimisme, la perseverança i la determinació. Cultura.
A taula, un pèl massa juntes per l'espai que disposen, tot ben posat. Un cap de sala de fora però amb un català i uns coneixements exquisits i una amabilitat que ens és guanya. Ens explica detalladament cada plat que ens crida l'atenció. Molt bé aquest apartat. La carta de vins lluny de la qualitat del menjar i patrocinada com les copes. Un chardonnay de Somontano per experimentar. Seleccionem i destaco els entrants que van ser el millor de la nit. Un Butterfish amb ous de salmó Impressionant!! amb majúscula. Només a les puntes i pel poc gruix d'aquestes, hi havia un petit excés de cocció. La resta una meravella! El canapé de foie calent amb reducció de balsàmic una altra joia al paladar. Una combinació sorprenent!  Uns makis de tempura de llagostins al seu punt just de cocció, la sal i el mar eren presents. Uns altres makis d'anguila amb cogombre, alvocat i salsa unagi i arrebossat de panko. Bé a seques. Llàstima que va anar decaient mentre el préssec i els sabors exòtics del vi canviaven l'acidesa per l'almívar pesat. El darrer tast va ser el més fluix. Uns llagostins saltejats i amanits. La presentació de deu. El resultat semblava un còctel de gambes dels d'abans i la salsa la mateixa, els llagostins excessivament cuits eren durs. Una pena. De més a menys. A l'inrevés hagués estat millor. De tota manera val la pena repetir.

Segueix.........

Algú ha acabat fen la mona de veritat!

Dilluns de Pasqua, dilluns de tradició i mones de tot tipus per a tothom. Els fillols o filloles ja no son l'excusa que hom necessita per tastar les mones d'avui. Enyoro les mones rebudes de la pastisseria Montes que era al carrer Fontanella amb plaça Catalunya. Independentment de ser coneixedor de quin seria el tipus de mona històricament tradicional, jo sempre de mantega. Després i malgrat no ser gens llaminer, he anat de cacera per veure de trobar aquell sabor per mi autèntic. N'he provat de molt bones, poques, i a l'alçada de les dels records i no fa pas tant temps. Aquest any però he suspès la tria. De fet el suspens no és per a mi. Hem comprat la de sempre, recuperada darrerament amb l'ou dur, en una pastisseria de moda a la capital, la Takashi Ochiai que porta oberta 25 anys! Fan autèntiques i variades meravelles però la mona ha estat una pasta de brioix innòcua fins i tot lluny del sabor del brioix. Ha acabat tenint una mica d'èxit un cop farcida de tete de moine! L'ou dur no l'hem provat. A la mateixa pastisseria hem comprat també una mini mona de mantega amb ou de xocolata. Ràpidament i sense gastar gaires paraules.

Una "sara" amb unes ametlles humides i estovades i alguna amargant. La xocolata sense gust. I prou. Decebuts de dalt a baix.
Per arrodonir el tast he comprat a la pastisseria El Timbaler d'El Bruc una mona de mantega que en anys anteriors havien tingut la solvència que jo busco. He esperat al dilluns després de xafardejar diferents pastisseries en diferents poblacions. Ja m'ha cridat l'atenció que aquest any les mones en general van vestides d'un tou d'ametlles laminades o triturades que les fa semblants en aparença a la "sara" de tota la vida. Així doncs per anar sobre segur he apostat pels resultats del passat immediat. Malament!. Massa ametlla trossejada als laterals i al damunt (les volen així diuen). El pa de pessic en essència, boníssim. La mantega malauradament s'ha fos! això ja no és mantega. Una mantega pobra com liquada, sense la textura de la mantega pastissera que fins i tot un mateix pot fer a casa. Una mantega liquada amb un toc de llimona i en tant poca quantitat que per això es notava més  la qualitat del pa de pessic. Ho sento però m'he emprenyat. Aquesta pastisseria habitualment és de refiar i treballen prou bé. I això sense comptar en que barata no era la mona.
No perdré l'esperança de tornar a assaborir una mona de mantega com la bona pastisseria mana!

Torres més altes han caigut!

Nit de Sense Taps. Proposa la noia més alta del grup i això no vol dir que la resta siguin baixes. A cegues com gairebé sempre i tard com sempre. Bon ambient a les portes d'una setmana que diuen és santa. Sis vins perfectament numerats i tots blancs en aquesta ocasió.
La primera ens parla de frescor, pinya i granny smith, mantega i fusta. Apuntem a un cupatge de chardonnay i xarel·lo. Fracàs. Una sauvignon blanc lluny, molt lluny de les aromes fragants de la varietat. Preu desorbitat pel que hi ha.
La segona s'obre amb calidesa, cremositat, flors i gespa i mantega. Notes cítriques d'aranja. Ens fa ballar el cap. Una mica de tot i a la fi una chardonnay tant disfressada que ha passat desapercebuda. Preu per sota els 10€.
La tercera que ja ens posa la mosca darrera l'orella, es destapa amb terpènics diu algú. Òxid visual, dolç de mel però no gaire. Pobre al nas i curt en boca. Juguem amb la idea d'una xarel·lo. Ja flipem! Un riesling immigrant com a mínim. Aquest no lliga amb el llobarro!
El quart vi apareix amb acidesa, glicèric i fresc. Notes vegetals i mandarina, dolcenc. Marejats del tot. Una chardonnay amb parellada amagada dels origens.
El cinquè és un monovarietal molt pla tant al nas com a la boca, notes de dolçor ens inclinen cap a la branca de la pansa blanca potser i com no podia ser d'una altra manera, patacada. Un chardonnay irrecognoscible i amb un preu més amunt de l'òrbita.
El darrer vi ja, sense pistes de cap mena en tota la vetllada i molt més enllà de la veritat, ens sona d'allò més conegut i comercial i algú apunta força bé. Les aromes de la muscat i gewürztraminer destapen literalment el paper que embolcalla l'ampolla i la col·lecció de blancs d'una mateixa bodega.

Desencís total. No. No pel fet de no afinar les nostres impressions, que normalment van encaminades, sinó desencís per uns vins que ja sabíem comercials però alguns no tant. Un Milmanda de 40€ que coneixíem i recordàvem amb qualitat era el cinquè. No val res. Dur però així és. Un Waltraud que en aquesta anyada no s'ha fet creditici de la riesling. Un Fransola s'ha pegat cruament amb l'essència de la sauvignon. I els de preu baix, que no s'ho valen, queden a quilòmetres vista de molts altres vins de qualitat al nostre mercat. Viña Esmeralda, Viña Sol i Atrium son productes pel turisme o l'exportació.
Tots ens hem sentit enganyats i no per la més alta, que ens l'ha fotut. A la vegada ens hem refermat en el convenciment de l'existència dels vins comercials i dirigits en massa. I de que aquesta casa sí té un gran vi negre que encara ara el treballa amb serietat.