Les sensacions de l’entorn a Collbató estan presents
sempre, només s’han de gaudir. L’ombra nocturna de la muntanya vibra i l’Illa,
lluny de la diagonal i un pèl amagat en un racó, com vaig escriure, segueix
sent un espai jove. Un espai amb carta provocadora però sembla que marxa cap un
aïllament que no s’escau. Hem enyorat les darreres visites al local i això no
dibuixa en positiu. Bona colla entaulada i entre converses les expectatives es
dilueixen pel camí de les menges. La tria encertada per les copes recau en un
Costers de cacera que preveia batejar un àpat d’il·lusió. Però potser perquè
l’artífex de la màgia era absent els trucs de la cuina i el servei no eren de
la precisió que ens havien regalat d’altres vegades. La tria dels plats
encertada també ateses les experiències anteriors, esdevé un seguit de neguits
que s’enfilen com les veus. Els ous estrellats amb foie i tòfona compleixen amb
escreix mantenint el nivell. Com també ho fa l’increïble tàrtar de tonyina
bluefin i els calamars en tempura japonesa. Però es desinfla i força el sashimi
de tonyina amb cebiche d’alvocat que llueix una particular anorèxia, una disminució
radical de la quantitat i no del preu. Les patates braves solitàries en una
safata massa gran, vuit unitats comptades a preu d’escàndol. Els tímids
calamersets amagats entre el verd de l’amanida. El foie micuit amb salsa de
mango i coco ven servit, en la línia, però congelat al plat i s’escapen les
sensacions. Un sol minixuleton de vaca d’Oviedo molt ben cuit amb temperatura
adient però a règim dels 250 grams promesos en el preu. Coulants lliscants i correctes
com abans i decepció pel brownie alletat que queda a la taula. Ho enllestim
sense presses entre paraules, amb uns cafès i xarrups mentre una taula enllà
celebra un aniversari femení que rep tot el nostre suport, que ja és l’únic que
resta entaulat. El toc final mareja a l’organització amb ganes de plegar, que
necessita presentar tres comptes, per oblits, per complimentar el deute. El
desig és que no esdevingui Illa per a un naufragi i recuperin la navegació que
justificava l’escapada a Collbató sota la màgia de la muntanya.
