Ja no tornaré. He marxat i he gaudit. He gaudit i molt d’aquest caminar pausat i emblemàtic sota el sol feixuc d’estiu, i no, m’adono que no he marxat. M’han fet fora sense miraments. I sense entendre res de res, no tinc clar si tot just començava la passejada emblemàtica o ja em feien figa les cames. Tot plegat era una hora com qualsevol altra. I ja no sé reconèixer si anava amunt o avall. Si m’estava dempeus embadalit o acotat en una ombra. El cas és que vaig deixar d’anar enlloc. No ho tinc clar. Tinc un buit al record. Veig nítidament, en un moment donat, els colors vius de l’entorn. Acarono, en un moment donat, les aromes embriagadores de ciutat acollidora. Palpo amb desig, en un moment donat, el brogit d’humanitat que m’envolta i m’esmunyo subtilment, en un moment donat, dels sons que emanen de la quotidianitat. Simplement flueixo, visc en un espai en el temps que em regala un somriure. Un somriure franc però efímer. En el buit de records ja no hi ha pinzellades de colors, tot és més fosc que la nit o potser invisible com la por. No hi ha la sensibilitat de cap aroma que em transporti arreu. No escolto ni el silenci que em crida esparverat. I els moviments vertiginosos s’aturen congelats i difuminats. En un moment donat ja no tornaré. I ningú ho entén. I ningú ho desitja. I ningú esperava. I algú ha decidit per nosaltres.
Jo no volia marxar.
S’apaga l’entorn i plouen llàgrimes salines de rebuig.
