Avui i després de dies, Literatura.
Entre diners i paraules.
De fora estant i observant-lo sense coneixença, em
regala l’aspecte bohemi d’un Pare Noel
amb una pinzellada de gàngster de la “nouvelle vague”. Desimbolt en la parla marca
un to sòlid apassionat en les converses i se’l fa creïble com a reflex dels
seus esventats protagonistes de paper.
A la sobretaula, en viu, i a través dels fulls, ens
delata que la nostàlgia sí té el seu espai reservat per fruir-ne en una lliure
elecció.
Immers ja en el llibre m’enamora la obsessió i la
comparteixo, de que les noies sempre haurien de lluir sense sostenidors la
bellesa del seu pit qualsevulla que sigui la vestimenta i la condició
volumètrica o física del mateix. En Pol sap de sensualitat. Arrogant potser en
excés segons com, manté un tarannà inequívoc en tot moment i un victimisme
oportú quan li cal. “Bon vivant” a la seva i amb cert nivell en qualsevol
situació i companyia. Romàntic i fidel d’allò més amb els aperitius de Fernet
en un núvol de memòria. Carrincló i lleuger amb la dèria pels vins blancs sense
fusta i encertat pels francesos malgrat tot. Mil homes amb insistència per les
copes de calvados que arriba a beure però sense mullar-se amb cap nom propi. No
defuig el seu companyerisme a l’hora de compartir una copa, o més, i mentre fa
decantar el vermut o el cava per situacions gens especials, etiqueta el
gintònic amb nom propi sobretot amb la Jeanne, noia de classe, personalitat i
misteri. Cuida bé els plats a taula però interpreto que degut al seu estat
bucal, insistent i fastigós, es tanca i força en el mon del peix i marisc que
semblen ser un “partenaire” exclusiu per fer valer de comparsa a l’ampolla
seleccionada en cada ocasió. I lluny dels blancs s’atreveix només amb un malbec
sense nom i com a petard final un Chateauneuff du Pape de nivell amb nom i
edat. Qualsevol excusa és llei i la de l’agorafòbia
reialesa, per omplir unes copes o gots per fer un glop. Creua per les pàgines
algun whisky orfe de nom, sense més, amb gel i fins i tot en vas de plàstic i
només es digna a batejar un Tennessee americà dels del supermercat.
Definitivament afrancesat en el beure, nedant entre el champagne, el chablis,
la chardonnay, el fernet, el calvados i la única esmentada gin.
El bohemi mestres de Mestres li agraden el nusos i
contranusos, embolicar la troca fins a límits inaudits i potser a la recerca de
mantenir el seu estigma d’esventat escrivint uns fets tocats per una tramuntana
que no esmenta. L’àmbit geogràfic el té apamat i no necessita de gps. Domina el
terreny i el trepitja amb coneixement. I quan no el trepitja usa o millor es fa
dur en tres extrems de vehicles com si marqués tres divisions molt
diferenciades.
El coneixement o l’estudi però el dedica intensament a
la professió d’en Pol. Passeja per l’art de la pintura (que no de les obres) i
el seu mon amb la doctrina del docent i sense vanagloriar-se. Apunt rere apunt
ens transporta a través dels grans pintors i els seus estils. Menció especial i
insistent en una boira espessa de trementina, de colors desconeguts a la resta
de mortals, paletes que son la base de la creació, pinzells gairebé estilogràfics
i qualitats de capes i més capes per aconseguir captar l’essència de la
caducitat segons l’artista. O l’excitació de la pintura, diu ell.
Els cops amagats i picades d’ullet a la literatura o l’art
son d’agrair per qui llegeix més que paraules. M’agrada la inclusió de noms de la
vida en un hotel pictòric, a una sala
del tròpic, a un altre hotel al cim de la culta feminitat, o bé en un
restaurant belga a la ciutat o un altre que em denota als mites i erotismes
dins la literatura.....
Amb imaginació, sense convicció, em retrobo amb una faula
modernista de la caputxeta vermella, dos personatges de rang d’en Tintin i
publicitat no tant subliminal per algunes marques que potser patrocinen aquest
bohemi escriptor.
Ens regala també un subjecte, passiu en la cultura del
tabú, que reclama reiteradament durant 478 pàgines el dret legítim d’escollir,
per cansament o avorriment o per qualsevol pensament lliure d’un instant. Fantàsticament
brutal i punyent punt de vista que seguint, imagino, l’escriptor bohemi
proposaria, com fa anys ho faig, tema ineludible al famós marató televisiu. I
tant arrossegar un five-seven 5,7 belga (no combrego, n’hi ha de millors) a la
fi..........
A la fi és per llegir i rellegir No hi ha temps per la
nostàlgia. El mestre ho porta al nom.
