Llibertat

L’he vist un instant, l’espai d’un batec només i la seva empremta s’ha agombolat en algun racó dels meus futurs records. I quan trobi un llum, una espurna que esdevingui il·lusió, viatjaré a la recerca del dibuix que s’ha impregnat en mi. Doncs després d’uns mots relligats i enfilats ja seré al demà i quan el gaudeixi potser recordaré, reviuré un batec imaginari que no va respirar més enllà d’un bleix.

Si puc fondre el l’he vist amb l’he sentit, els dies que es llevaran a la vora del meu despertar seran els més grans.

Paraules

La tardor treu el cap tímidament sota un sol agraït. Ens visita de sobte i no ens xiuxiueja quan de temps s’estarà, potser poc. Tota una incertesa però que ja ens obliga a pensar en el fred que ens embolcallarà. Un fred del color de l’acer i per alguns desitjat. Un fred transparent i gèlid que contraposa amb l’escalfor viscuda dels ànims, l’escalfor amatent de l’ambient de crispació, o el caliu seductor dels sentiments que ploren. Està prou carregada l’atmosfera de les mandroses hores que omplen el dia a dia sense treva. I el silenci ha fugit d’amagat del nostre entorn, no hi ha espai per a la mudesa.

Les paraules son ara les armes del somni desitjat, son el diàleg del sentir apassionat i viatgen sense embuts de boca en boca, sense passaport i només amb la raó del sentit comú pels qui s’aturen a l’escolta, pels qui escolten amb el seny de la cultura. I les paraules també abracen malauradament la por poruga, la por d’un canvi de futur. Una por que s’hauria de soterrar amb determinació, amb el poderós sacrifici de la convicció de les idees. La por és el sentiment a dissoldre. La por no ens la creen, la portem dins i l’hem de foragitar. El no tenim por és una il·lusió que malgrat tot hem de superar. I les paraules que es creuen fuetejades per les ones també cerquen la comprensió i inciten al convenciment. Son també els mots que resten innocus si no dibuixem l’acció. Les paraules no van enlloc sense fets.

I les paraules també saben ser dolentes, es vesteixen de mentida i acaronen la ignorància. Aquestes paraules dibuixen l’odi amb la precisió d’una operació quirúrgica, assaboreixen la ràbia desmesuradament escumosa i sense vacuna. Son paraules buides del seny desconegut i plenes del no voler saber, paraules mullades amb la salivera de l’excitació i de la maldat interessada.

Son les paraules que hem de deixar marxar lluny, més enllà de les fronteres.

La tria ha de ser fàcil. Paraules per escoltar.

EL DIA DESPRÉS

EL DIA DESPRÉS.

Ni democràcia, ni vot, ni política.....Ha estat un dia de Sentiments. Sentiments viscuts i compartits a flor de pell.

Comença el dia ben d’hora amb una cosina que celebra l’aniversari de naixement, com tants d’altres suposo, però que ella mai hagués somiat amb un regal tant meravellós com el que ens hem fet els catalans. Un regal embolicat de sentiments per la llibertat d’escollir. Un regal tacat de sang però.

Un dia matiner, per anomenar-lo d’alguna manera i que ha esdevingut en la jornada electoral més llarga de la nostra història. Abans del retrobament amb la història, ovacions per la ciutadania que ha preservat els centres durant les extenses i llargues hores anteriors i sobreposant-se a la confortabilitat d’un cap de setmana rutinari. Gent que sortia dels locals diversos, per facilitar la constitució de les meses, amb cares cansades i fins i tot avergonyides de rebre l’escalf de la multitud. I el retrobament amb la història s’ha dibuixat visualment i de bon matí pels avis que han estat presents, vells avis del passat tot adreçant-se a les taules de votació per abraçar les urnes cobejades, enmig de passadissos humans i  tronades d’aplaudiments. Aplaudiments que han generat, dissimuladament o no, un torrent de llàgrimes d’emoció continguda. Llàgrimes salines que he vist fluir en gent jove que alhora m’han fet sentir que sí hi ha generacions de futur que comparteixen la inquietud pel nostre país.

Viatges per diferents pobles i ciutats, per circumstàncies, i a la recerca d’on emetre el vot després de la darrera carta del cens universal, m’han donat una idea palpable de la situació viscuda per tots. Milers de persones en pau i amb il·lusió fent pinya, sense folre ni manilles, al voltant dels col·legis electorals sota una sola consigna. La de votar lliurament per un simple dret. A distància o no, agents dels Mossos amb presència i controlant amb les “seves” ordres la situació. Amagats, com en les pel·lícules, i a un parell de travessies dels epicentres, “furgones”(paraula de moda) de la guàrdia civil o policia nacional farcides d’elements descerebrats amb instruccions precises i contundents. Jo no tinc por però en feia molta por. Davant d’una allau de violència gratuïta hom se sent petit i la por et fa ser gran i valent.

He pogut veure avis, homes i Dones!, enfrontant-se amb els antiavalots nacionals (del costat) amb les armes de la pau. Mans enlaire o desfent-se d’agressions o protegint-se o parant o esquivant.......Res tant increïble!

He vist l’ambient festiu i respectuós d’una jornada de llibertat després d’uns dies tensos, he vist la decisió dels catalans a superar els múltiples entrebancs, he vist rellotge en mà les sospitoses caigudes de les xarxes informàtiques, he vist la desesperació dels membres de les taules i els apoderats per la impotència d’algunes situacions, he vist la temprança de les cues immenses tot gestionant la paciència, he vist les vigilàncies malfiades de les cares desconegudes, he vist els ulls brillants dels qui ja han dipositat la papereta, he vist les paraules que retraten notícies anar de boca en boca, he vist compartir foc i fum, menjar i beure, salutacions i petons i abraçades. He vist el sacrifici del cansament per una idea. He vist també alguna enganxada, algun retret i sentit paraules malsonants, però per damunt de tot he vist una complicitat total, una unió nova, verge.

He vist alcaldes al davant treien actituds de nervi, he vist corredisses i nervis, pallisses i sang, crits i plors d’impotència i ràbia. He vist enginy i rutes establertes, alternatives i resultats. Col·laboració ciutadana! Genial!!

He vist imatges de tendresa i en contrapartida, les d’extrema violència. Violència regalada pel govern veí que ens estima i ens vol.

I a la fi mentre alguns han rebut el regal tacat de sang i dolor, d’altres hem tingut la sort de sortir il·lesos. Tot defensant un vot individual i lliure hem hagut de rebre l’odi d’uns veïns, amb disfressa de policia i el lema de “a por ellos”, que com a “zombies” d’una sèrie qualsevol han carregat contra els ciutadans catalans amb l’excusa de requisar unes urnes que ja no eren vàlides per ells. Potser pels coves de la roba bruta. Molta brutícia que amagar tenen.

La indecència que he vist reflectida en les paraules dels que no ens volen son el nostre millor argument per no defallir. Els resultats en termes de llibertat segellats pel vot dels catalans no tenen cap mena de dubte i son el passaport a un futur triat.

He vist, amb l’arribada de quatre furgones plenes, tancar l’escola i les corredisses per garantir les preuades urnes. Enfrontats, he vist i he sentit de viva veu a un alcalde negociar, porta tancada,  l’entrada d’uns antiavalots dels Mossos i pactar una retirada pacífica amb la paraula “Confieu en mi. I això no té preu.

I amb el cansament al cos, com tothom, he vist tancar la vetlla de guarda tot sentint uns resultats aclaparadors que m’omplen d’orgull. Orgull de ser català. Gràcies per compartir-ho!

En un moment donat

En un moment donat ja no tornaré.
Ja no tornaré. He marxat i he gaudit. He gaudit i molt d’aquest caminar pausat i emblemàtic sota el sol feixuc d’estiu, i no, m’adono que no he marxat. M’han fet fora sense miraments. I sense entendre res de res, no tinc clar si tot just començava la passejada emblemàtica o ja em feien figa les cames. Tot plegat era una hora com qualsevol altra. I ja no sé reconèixer si anava amunt o avall. Si m’estava dempeus embadalit o acotat en una ombra. El cas és que vaig deixar d’anar enlloc. No ho tinc clar. Tinc un buit al record. Veig nítidament, en un moment donat, els colors vius de l’entorn. Acarono, en un moment donat, les aromes embriagadores de ciutat acollidora. Palpo amb desig, en un moment donat,  el brogit d’humanitat que m’envolta i m’esmunyo subtilment, en un moment donat, dels sons que emanen de la quotidianitat. Simplement flueixo, visc en un espai en el temps que em regala un somriure.  Un somriure franc però efímer. En el buit de records ja no hi ha pinzellades de colors, tot és més fosc que la nit o potser invisible com la por. No hi ha la sensibilitat de cap aroma que em transporti arreu. No escolto ni el silenci que em crida esparverat. I els moviments vertiginosos s’aturen congelats i difuminats. En un moment donat ja no tornaré. I ningú ho entén. I ningú ho desitja. I ningú esperava. I algú ha decidit per nosaltres.
Jo no volia marxar.
 S’apaga l’entorn i plouen llàgrimes salines de rebuig.