Dilluns de Japó

Nit temperada a la gran ciutat fosca que sembla no respirar l’atmosfera de la gran festa que s’acosta de puntetes. El tràfic mandrós, també el dels vianants, denota l’inici de setmana que no esdevé cap mena de trava per una colla que aparca la indolència del final del dia enfront la iniciativa que empren una de les noies. Dit i fet, en unes hores tardanes la noia incita a la trobada improvisada en un dels molts nius gastronòmics de l’imperi del sol naixent que hi ha escampats a l’entorn. La celebració d’haver vingut al mon d’un dels membres de la colla i aprenent de jubilat, és l’arma de convicció que esgrima la noia provocativament. I la provocació esdevé realitat. La desena d’assistents s’entaulen, a la semblança dels cavallers de passat gloriós, amb somriures francs que amaguen l’exhauriment de la jornada per compartir una estona d’amistat.

Les paraules sobrevolen la taula amb energia i decibels, i els encreuaments insospitats de converses son difícils de casar. Assedegats, la desena es pren la llibertat d’una  breu glopada de cervesa nipona amb arrels d’arrossar, però el baptisme de la taula flueix, enmig del dringar de les copes, des de la verema castellana amb el nom de Mencia, talment com una dama de la cort. Vella i sinuosa besa els llavis de tots amb el caliu d’una enamorada. L’alquímia dels perfums agrada i el vellut del tast reclama reiterar el gest que aconsegueix l’impossible, esmorteir els mots i unificar una salutació de felicitat col·lectiva. Després, la desena acull amb religiositat catalana l’arribada esglaonada de les menges que els faran passejar amb fruïció per la degustació d’una cuina oriental, lluny de la tòpica reconeguda. La gana mesurada d’un vespre de recull no amaga la certesa i convicció de tastar-ho tot i no perdre el ritme per evitar l’amuntegament dels plats en un espai acollidor. Les paraules tornen a prendre les regnes entre mossegades i per les mossegades. Retornen les notes sensorials i personals que dibuixen opinions. I es fan lloc entre els paladars un reguitzell de sabors i textures que conviden a pidolar més beuratge màgic. I la desena, allunyada de la pàtria quan versen els trets de l’excel·lència, es decanta per trencar i marxen tots cap a terres del Rhone i es deixen seduir per la opulència de la francesa syrah. La tastada gastronòmica endreça a la desena cap a la fi entre paraules enlairades i els rostres expectants de no veure arribar més sòlids més enllà d’un pastís llaminer i atractiu per certificar l’excusa emprada per la noia provocadora. Pastís doncs, espelmes, ganivet i fotografies reguen el tòpic inexcusable per immortalitzar una vetllada que porta més enllà a l‘aprenent de jubilat. I abans reprendre el camí cap a la veritat d’un demà de matines per alguns, i d’endinsar-se altra vegada en el silenci esmorteït de la nit, un darrer sabor destil·lat des de les dinasties més ancestrals del Nipó els reconforta l’esperit del comiat. I a fora de l’espai acollidor els adéus dempeus, aquest cop, lluïts per les indumentàries i l’atractiu femení de la desena.

Gràcies per la vetllada gratificant.

Dos de Maig 70

Ho hem mantingut sempre al si de la família, no n’hem fet cap mena de divulgació mai i ni tan sols hem gosat treure’n profit mediàtic, entre d’altres coses per que no se’ns va acudir en aquells anys massa joves com érem.

Corria i molt, l’any 1970, quan les ments pensants de casa no se’ls acut res més que col·laborar desinteressadament, com a bons ciutadans, amb el finançament i manteniment de la progressiva línia Transversal Alt (avui blava o 5ª) del metro de Barcelona. Per aquell temps només érem un estol de cinc germans i residíem (en aquest cas no ve del mot residència) a dues passes de la boca del metro “Dos de Mayo” (la Norma no havia nascut encara) i els pares es van entretenir, suposo enmig d’una quarantena, amb la recerca exhaustiva d’una escola que fos allunyada de casa i prop de la parada de Sant Ramon aleshores, a l’altra punta de la línia, acabada d’estrenar i amb inauguració personal del “tio” que sortia a la cara de les monedes d’aquells dies. Tossuts i decidits la van trobar i ens hi van matricular.  Així doncs per escalfar i potser esperant l’agraïment d’algun membre del consistori, cinc marrecs i la mare vam començar el desgast de les andanes i els vagons a raó de quatre viatges al dia els joves i vuit l’adulta que feia vida subterrània. Si, no és cap exageració. L’escola no disposava de menjador i no hi havia prous “tuperware”, si és que ja s’havien inventat,  pel dinar de tots cinc, pel que ens fèiem el trajecte per anar a dinar a casa i retornar a l’escola tot mastegant encara mentre baixàvem les escales a corre cuita per no perdre el metro. La novetat feia  de la situació un entreteniment al principi, després de moure’ns ja com si fos casa nostra l’interès va decaure i suposo que deuríem posar nerviós a més d’un passatger alguna vegada. Els homes i les dones de les guixetes ja ens coneixien com si fóssim família. Bitllet d’anada i tornada i després un passi de, em sembla recordar, deu viatges. Parlem d’un preu que jo no imagino i no he sabut trobar enlloc ni preguntar a les memòries dels pares que ja no hi son. El que si és cert és que anys després vam sumar un germà al col·lectiu viatger a la vegada que per ser honestos vam estrenar menjador escolar i vam trair la fidelitat a la companyia del metro però només per un curs doncs la qualitat, vull pensar, o la nostra insistència en menjar el que la mare ens feia, no sé quan, ens va tornar als viatges del dinar a casa. Joves com érem coneixíem tots els secrets subterranis, personal, conductors i revisors, i ens movíem per la xarxa com a peixos. Alguna vegada alguns dels germans fins i tot havia aconseguit de viatjar a la cabina de comandament i sense conseqüències sortosament. Com a gran m’esqueia la responsabilitat dels viatges en que no hi havia supervisió adulta i això m’equiparava a un treballador de la companyia del metro.

Molts anys després i redescobrint les línees de metro han mort els Dos de Mayo, Roma, General Mola, Sant Ramon............ i les opcions son infinitament marejadores segons els fills que, residint a fora com fem, descobreixen tot un mon subterrani.

Vinos, la Deessa

Després d'haver-ho expressat en paraules vives, necessito pinzellar els mots en un paper per quan tingui el desig de reviure-ho i la memòria s'hagi jubilat.

Com sempre succeeix, no hi ha reiteració, no hi ha monotonia, sempre és diferent i és un dels punts que amb tu funciona. Vull imaginar, ara que puc, com de bonic és el teu cos, quant motius de provocació m'ofrena, com de dolç és palpar la teva pell, recórrer amb els llavis suaument cada racó, aturar-me en un lloc diferent i tornar sobre les passes, cada bocí de la teva sensibilitat respon al meu desig i el meu plaer és el teu. La teva esquena, bocaterrosa, és un llarg traçat per jugar amb els meus dits, sense parar, canviant, aconsegueixo sentir com t'agrada i m'excita fins al infinit. Després, mirada al cel i mig nua, no tinc per on començar ni per on acabar, és un espai de plaer inacabable, els pits grans i frondosos, el melic, la panxa, els braços, les aixelles, em responen com un amic de veritat, es retorcen i s'esborronen i l'excitació explota. Sense presa i com si fos un ritual, no hi ha fi, només el saber que em regales el teu cos per recorre'l amb les mans, els dits, la llengua, els llavis........no em canso, tens una pell que convida a seguir fins al més enllà.

Tot aquest joc de dolçor no el gaudim habitualment per la fotesa del temps que ens amarga l'existència, però sempre és diferent i arriba el dia en que la situació convida al sexe sense sexe i el moment es transforma en sensualitat, en un romanticisme banyat de petons i silenci. I amb la ment clavada en el patró de la teva silueta no soc conscient de l'esdevenir, no desitjo res més que el que ens estem regalant, no espero res, excepte que el rellotge s'aturi. I com també sempre, em sorprens una vegada més, excitada i participativa, més que mai prens les regnes i jugues amb mi, i em desitges i jo em deixo sense recança, sense saber per on em duus. Un nou instant per emmarcar, per sentir com hàbilment som intercanviats i jugues amb la meva excitació, sento la teva melena rissada gronxar-se sobre la meva pell al compàs d'un desig, enjogassadament els teus pits freguen el meu cos i l'escalfor de la teva boca encén la passió, la llengua humida transmet unes sensacions noves i les mans acompanyen el destí, el ritme i el comandament és teu i jo em deixo, els ulls clucs i la imatge de tu lliurant el millor. El massatge passarà al capdamunt dels meus records, et sento meva i de fet soc teu, la llengua i la boca juguen amb mi com per allargassar el final, xucles i te'n vas i tornes, i la meva respiració s'accelera i per un instant minúscul penso en unes paraules teves, però no hi soc i em deixo transportar pel teu desig i l'explosió és immensa i extensa i el plaer em traspassa arreu, noves sensacions en silenci i la teva boca segueix acaronant-me i conec un nou plaer regalat pel teu desig i soc a tocar el cel. La teva llengua i l'escalfor de la teva boca segueixen després del final i jo em deixo, no puc fer una altra cosa, m'agrada la sensació, tu m'has tornat a sorprendre, tu m'has regalat una nova sensació i jo em sento extasiat. No tinc paraules, no tinc resposta, només tinc el desig de seguir regalant el que dicten els meus sentiments.

Entre diners i paraules

De fora estant i observant-lo sense coneixença, em regala  l’aspecte bohemi d’un Pare Noel amb una pinzellada de gàngster de la “nouvelle vague”. Desimbolt en la parla marca un to sòlid apassionat en les converses i se’l fa creïble com a reflex dels seus esventats protagonistes de paper.

A la sobretaula, en viu, i a través dels fulls, ens delata que la nostàlgia sí té el seu espai reservat per fruir-ne en una lliure elecció.  

Immers ja en el llibre m’enamora la obsessió i la comparteixo, de que les noies sempre haurien de lluir sense sostenidors la bellesa del seu pit qualsevulla que sigui la vestimenta i la condició volumètrica o física del mateix. En Pol sap de sensualitat. Arrogant potser en excés segons com, manté un tarannà inequívoc en tot moment i un victimisme oportú quan li cal. “Bon vivant” a la seva i amb cert nivell en qualsevol situació i companyia. Romàntic i fidel d’allò més amb els aperitius de Fernet en un núvol de memòria. Carrincló i lleuger amb la dèria pels vins blancs sense fusta i encertat pels francesos malgrat tot. Mil homes amb insistència per les copes de calvados que arriba a beure però sense mullar-se amb cap nom propi. No defuig el seu companyerisme a l’hora de compartir una copa, o més, i mentre fa decantar el vermut o el cava per situacions gens especials, etiqueta el gintònic amb nom propi sobretot amb la Jeanne, noia de classe, personalitat i misteri. Cuida bé els plats a taula però interpreto que degut al seu estat bucal, insistent i fastigós, es tanca i força en el mon del peix i marisc que semblen ser un “partenaire” exclusiu per fer valer de comparsa a l’ampolla seleccionada en cada ocasió. I lluny dels blancs s’atreveix només amb un malbec sense nom i com a petard final un Chateauneuff du Pape de nivell amb nom i edat.  Qualsevol excusa és llei i la de l’agorafòbia reialesa, per omplir unes copes o gots per fer un glop. Creua per les pàgines algun whisky orfe de nom, sense més, amb gel i fins i tot en vas de plàstic i només es digna a batejar un Tennessee americà dels del supermercat. Definitivament afrancesat en el beure, nedant entre el champagne, el chablis, la chardonnay, el fernet, el calvados i la única esmentada gin.

El bohemi mestres de Mestres li agraden el nusos i contranusos, embolicar la troca fins a límits inaudits i potser a la recerca de mantenir el seu estigma d’esventat escrivint uns fets tocats per una tramuntana que no esmenta. L’àmbit geogràfic el té apamat i no necessita de gps. Domina el terreny i el trepitja amb coneixement. I quan no el trepitja usa o millor es fa dur en tres extrems de vehicles com si marqués tres divisions molt diferenciades.

El coneixement o l’estudi però el dedica intensament a la professió d’en Pol. Passeja per l’art de la pintura (que no de les obres) i el seu mon amb la doctrina del docent i sense vanagloriar-se. Apunt rere apunt ens transporta a través dels grans pintors i els seus estils. Menció especial i insistent en una boira espessa de trementina, de colors desconeguts a la resta de mortals, paletes que son la base de la creació, pinzells gairebé estilogràfics i qualitats de capes i més capes per aconseguir captar l’essència de la caducitat segons l’artista. O l’excitació de la pintura, diu ell.

Els cops amagats i picades d’ullet a la literatura o l’art son d’agrair per qui llegeix més que paraules. M’agrada la inclusió de noms de la vida  en un hotel pictòric, a una sala del tròpic, a un altre hotel al cim de la culta feminitat, o bé en un restaurant belga a la ciutat o un altre que em denota als mites i erotismes dins la literatura.....

Amb imaginació, sense convicció, em retrobo amb una faula modernista de la caputxeta vermella, dos personatges de rang d’en Tintin i publicitat no tant subliminal per algunes marques que potser patrocinen aquest bohemi escriptor.

Ens regala també un subjecte, passiu en la cultura del tabú, que reclama reiteradament durant 478 pàgines el dret legítim d’escollir, per cansament o avorriment o per qualsevol pensament lliure d’un instant. Fantàsticament brutal i punyent punt de vista que seguint, imagino, l’escriptor bohemi proposaria, com fa anys ho faig, tema ineludible al famós marató televisiu. I tant arrossegar un five-seven 5,7 belga (no combrego, n’hi ha de millors) a la fi..........

A la fi és per llegir i rellegir No hi ha temps per la nostàlgia. El mestre ho porta al nom.

Ella

Ella no havia aparegut encara.

El cel era ben fosc quan les hores ja s’havien cruspit el migdia. El to gris d’acer dels núvols tenyia les poques esperances de gaudir a l’aire lliure un àpat previst dies enrere. Els focs al ras i incitants, i sota unes proteccions improvisades, lluitaven amb la humitat de l’ambient i de la llenya i amb prou feines li respiraven les flames. Tot plegat no era la imatge de les bones intencions que hom pretenia. Mans a la feina d’alguns ben intencionats, per veure de salvar una tasca indispensable i poder seure a taula junts més tard. Revifar i incitar els roigs dels focs per sobreposar les primeres graelles i donar una cocció tardana i urgent als calçots peluts i terrossos que s’arrengleraven uniformement, va esdevenir l’objectiu prioritari. Les primeres gotellades, gens sorprenents, van remullar i acompanyar al descobert disposades a complicar i ennegrir les intencions d’aconseguir el propòsit. Els rellotges parlaven de que les brases ja haurien de ser les protagonistes amatents i que els grills de les cebes ja haurien d’estar reposant, feia estona, entre papers i foscor, però les copes de vi distreien la responsabilitat i alentien, sense remordiments, la progressió de la primera etapa.

Paraules i més paraules que fluïen dempeus en un estol de babel, que no per la confusió sinó per les procedències, tot assaborint ampolla rere ampolla amb un temps inexistent que guiava el compàs quan, a la fi, Ella va aparèixer. Radiant i pausada com la recordava. Elegantment bella i vestint una parla sensual que vivia en ella. Esdevenia enamoradissa. Els anys descavalcats no havien minvat el seu rostre de noia eterna. Quant de temps. Potser, de fons, una imaginativa mirada tristona dibuixava un tel de dubte.

Ja hi era tothom aplegat. Geografies, llengües, estrats, situacions i edats en un cupatge gens inèdit per un amfitrió que surava planer entre estances i peticions a la recerca d’un somriure complaent. Retrobaments de mans amigues petons i abraçades després d’anys de desconeixença i noves cares que recordar, van constituir l’aperitiu de la diada d’un dissabte fosc però il·luminat per un caliu d’amistat i un rostre de Castella. Els vins però seguien l’estela dels convidats i escampaven les virtuts, o no, de les seves arrels i varietats. Les converses voleiaven pel damunt de la llarga taula ara sí, després de finar les coccions a l’intempèrie mentre algú escombrava amb energia tolls d’aigua. Batibull de copes i plats, de coberts fonedissos i enrenou de safates viatgeres. El dringar efusiu dels vidres alçats per una excusa o altra. Bona harmonia. Bona trobada.

Personatges de mil cares. Mots de fonètiques diverses. Les menges no tenien el protagonisme demandat gairebé i les bombolles van sortir a l’escena abans dels pronòstics per l’esgotament d’existències de Mencia, Tempranillo, Riesling, Cabernet, Merlot....... Tot un tast de companyonia.

Fins i tot dos anys i mig de criatura regalaven peu a la conversa educacional. Temes diversos i passions privades. Una bona sobretaula abans no els primers adéus. El temps no és just i no casa amb els bons instants. S’escurça d’allò més mentre Ella amb el palmell de la mà a la barbeta segueix atenta unes paraules o d’altres i entrellaça la seva veu dolça marcant apunts com tothom.

Han mort les hores i el cel gris d’acer no ha canviat el seu dibuix.

Marxen i marxem esglaonadament com en una processó i amb recança. Promeses de properes trobades sense deixar que els anys ens guanyin la partida. El temps esdevindrà testimoni. I Ella amb el seu somriure suau i net s’està.

FURV i Malts

Hi havia una vegada una aula, magnífica per dimensions i equipament, sota teulada, a la que els alumnes li tenien respecte. No pas per les classes que s’impartien. Ni de bon tros. Sinó per les temperatures que regnaven  a l’interior segons l’època de l’any i marcaven gairebé l’assistència si més no. Els graus en celsius no corresponien a les previsions meteorològiques dels mediàtics personatges dels informatius. Malgrat tot i fora bromes, encara s’aplegava prou alumnat per que el docent de torn no es trobés desemparat i solitari.

I aquell dilluns de Juny, acalorat, déu n’hi do quina participació. De fet ja voldríem un quòrum semblant pel referèndum. Quin? A saber!  

Res doncs, els alumnes esglaonats i prou equilibrats respecte del sexe paraven atenció a les paraules que sonaven intentant crear una atmosfera d’interès. El rei dels destil·lats n’era el protagonista i la seva romàntica història  d’anys i també llegenda fluïa des dels camps d’ordi fins a les ampolles de les prestatgeries. Fums ancestrals de torba ja esvaïts, botes velles i perpètues de finals comestibles, illes estampades de negre i salines al gust. Coures alts i esvelts o robusts i brillants que calents fan la màgia que els pertoca. Catifes de germinacions i reaccions químiques ja sabudes pels antics. Aigües cristal·lines de diversos bressols i corrents que alimenten destil·leries amagades fugint dels recaptadors com avui.

Sabors que dansen a l’entorn d’una paleta multicolor i aromes que s’endinsen pels sentits més primats arrosseguen un deix que s’asseu en el repòs del tast i es manté fidel a l’expectativa. Tot un mon de varietats que ens transporta des dels boscos frondosos d’avets i coníferes cap als penya-segats verticals de fondàries sense fi, banyats per les ones i vestits d’algues marines i restes de naufragis. De terres allunyades de l’origen, mars enllà i de parles babelianes neixen nèctars d’ordi maltejat o no que volen assemblar-se al germà hereu d’una antiga nissaga que no defalleix i segueix sent el guia vàlid del que és i ha de ser l’essència d’un bon Malt amb majúscules.  Colors pàl·lids o daurats que discuteixen la tonalitat segons els anys esmerçats o les closques d’envelliment. I a la fi només un treball de seny i paciència i l’experiència del qui estima i acarona el whisky. El whisky i les seves arrels medicinals juguen entre la ignorància i el desig, entre els banys de moda i el servei, entre els preus i les dosificacions i dins d’un mon de noms que idolatren els lectors de publicitat i que defugen els cercadors de la excel·lència i el coneixement. I entre mots i temperatura, entre qüestions, anècdotes i aclariments, el tast d’una colla d’alumnes sincers, que en majoria absoluta rebutgen l’agrat d’un bon whisky, passeja entre blendeds i malts, regions i geografies, estils i autories. Després de tanta paraula i d’un seguit de glops d’aigua sense vida, el joc del tast i la comparació esdevé un trencaclosques al principi i potser també al final.

Tretze glops reiterats que apropen la bellesa d’un producte a les sensacions d’un col·lectiu que el demà haurà de prescriure.  I com quasi sempre abans el final del conte camina cap a la coherència i el bon gust, dibuixa el reflex del que és bo i parla dels malts potents i fumats de sempre, dels tocs subtils de complexitat i d’algun sorprenent exemple per desconeixença. Obrir els ulls als mants de la qualitat és l’objectiu.

L'andana

L’andana restava silenciosa com si no fos a la ciutat. Les foscors del túnel que l’encaixaven, encomanaven l’espai i les ombres caminaven entre els anuncis colgats a l’altra vora de la via. Els colors s’esvaïen en pinzellades grisoses. L’espera planava i podria allargassar-se com si els rellotges s’haguessin aferrat i no volessin avançar, i la pressa que envaïa els moviments en altres estones, s’aturava perplexa en un instant de dubte.

Ella, tota feminitat i serenitat, seia amb l’esquena dreta i la mirada verda de maragda al front, en un dels bancs de marbre que guardaven secrets de molts dies passats. Secrets i brutícia. No gosava acomodar-se pel color groguenc de la pintura i tampoc volia que els seus cabells negres freguessin ni un pols les parets corbes del seu darrera. Semblava absent del seu entorn asseguda just al trencar del seient i amb l’elegància de bressol. A la falda, sobre els texans ajustats, una bossa amb les pertinences reposava delicadament mentre la corretja dansava i acaronava rítmicament el serrell de les botes que lluïa fins al genolls. Atractiva en una edat incerta no encaixava en aquell àmbit de foscor i hom la imaginava més en una terrassa i una copa de vi a les mans.

Ell, uns metres enllà tot salvant les distàncies de prudència, airejava la seva dissimulació teclejant amb agilitat el telèfon que duia a les mans, al temps que balancejava suaument el cos al ritme d’una música imaginària a la resta. Penjava d’una de les orelles un auricular connectat a l’aparell i les furtives escapades picaresques dels seus ulls viatjaven cap a la noia que seia al banc. Aparentava haver deixat lluny l’adolescència encara que el seu pentinat, des de l’alçada que feia, no ho afirmava i anava pulcrament afaitat. Vestit conjuntat i camisa estampada trencaven amb el calçat esportiu que seguia petjant les rajoles de l’andana gairebé com si ho hagués entrenat.

L’avi, però no tant, amb un diari rebregat a les mans dibuixava un somriure ben despert per les hores que marcaven les busques i denotava estar en el seu jo interior en un altre lloc, o bé repassava els records immediats d’aquell vespre. Endiumenjat de corbata duia escrit a la vestimenta que hauria gaudit d’una trobada inusual. Roba de dies passats però neta i polida com pertocava i un rostre ombrejat per una curta barba mal tallada. Era assegut també en un altre banc gastat pel temps i movia el cap lleugera i regularment com seguint una conversa viscuda però sense fixar-se en res ni ningú. Al seu entorn respirava una flaire perfumada que surava per on havia passat. L’olor de la colònia delatava la seva generació.

Ja els havien passat factura els anys compartits a la parella que sense mirar-se es feien costat físicament i malgrat tot se’ls intuïa aplegats. Pares atribolats de ben segur, gaudien d’un silenci que pertanyia al somni de cada dia i a uns dies que ja no recordaven. Silenci que era benvingut no tant per no tenir mots al foc sinó per gaudir d’un espai poc freqüent de quietud. Per l’imprès que encara guardaven gelosament a la vista es verificava que venien de teatre i pels rostres, que havien desconnectat de la monotonia subversiva que els envoltava. Les aliances que els marcaven assenyalaven el seu lligam i el vestir informal la seva procedència no tant modesta. El transport públic era aquell vespre l’alternativa a la bogeria del trànsit rodat i al impossible d’un aparcament però també una petita transgressió a la comoditat.

I el temps seguia mandrós mentre la megafonia de l’andana feia honor a les hores i callava per respecte o absència.

A la senyora baixeta i ample, morena de pell i carregada de bosses de compra no li calia xiuxiuejar a ningú la seva procedència. L’ètnia era un fort estigma que l’havia perseguit arreu fins arribar a la ciutat on era lliure de prejudicis gairebé sempre. Entre les nanses destensades sobre d’un banc i les seves mans, premia amb força un rosari que formava part d’ella mateixa. Era la seva guia pel caminar, i la munió de bijuteria que duia als dits gruixuts un embalum d’estatus social entre els seus. Orgullosa, tornava de la feina cap a la seva llar i retrobar-se amb els fills i la germana per compartir un àpat fora d’hores. La humilitat reflectia el seu port i fins i tot la honestedat. Se la veia cansada i feixuga després de la llarga jornada festiva per altres.

Les dues noies i tres nois que de tant en tant centraven l’esquerda al silenci, no paraven enlloc quiets, passejaven amunt i avall de l’andana lentament com un grup compacte i amb correcció però. La fila que els impregnava no convidava a la confiança d’inici. Colla de jovent desmarxat i anàrquic, els hagués titllat algú, que feien dels colors impossibles la seva vestimenta, dels tatuatges les seves ensenyes de lluita personal i dels pírcings les marques d’identitat. Als ulls aliens eren la imatge oposada de la que els pares de sempre voldrien evitar en llurs fills. Així i tot i amb no massa observació, dominaven l’escena amb una educació social que foragitava la preocupació i la por. Dels cinc n’havia un parell, noia i noi, que se’ls llegia l’enamorament al gest i la innocència dels primers sentiments endins. Sense deixar el rol del grup ells habitaven en un nucli d’altres dimensions alhora que, sovint, esdevenien el centre d’alguna mofa envejosa dels altres membres.

Dues parelles per sobre la trentena i acabades d’arribar, caminaven agafades de les mans i pertanyien al col·lectiu dels que miren per sobre les espatlles a la resta dels humans. Un núvol de supèrbia surava al seu compàs i la seva pròpia incomoditat pel lloc on es trobaven era la contradicció. Calia una bona dosi d’imaginació per esbrinar com amb els aires que gastaven tots quatre es molestaven en situar les seves presències en un soterrani que no fos un local de moda. La fatxenderia que palesaven però, només era una cuirassa perpètua que els protegia de les seves pors i en aquells instants una dolça morfina que els feia més passable la vergonya que havien viscut. Més que vergonya, ells no ho interpretaven així, havia estat una humiliació. Un control d’alcoholèmia a la ciutat, entre local i local, els havia deixat penjats. Tots quatre marcaven positiu. D’aquí la seva presència en un mitjà de transport que no casava amb ells i que odiaven profundament.

La xicota que reflectia la imatge d’una indigent, que no ho era, carregava amb una motxilla voluminosa que en aquell moment mirava d’instal·lar al suport de la bicicleta que duia de les mans. De passada feia mans i mànigues per no deixar lliure la corretja del gos que l’acompanyava, nerviós i juganer pel seu instint de cadell. Una rodamóns que venia de lluny i havia corregut moltes fronteres, massa fronteres potser. Jove i bonica i també descurada, no hagués dit ningú que era llicenciada en biologia que havia fugit, feia dies, de l’esclavitud de les multinacionals per gaudir de una llibertat sense preu. Cridava l’atenció, apart de tot l’embalum que duia, pel ponxo de colors vius que duia, que recordava al folklore del Perú. La seva cabellera rossa i llarga, coberta amb una boina com si de la resistència francesa es tractés, uns texans estripats com tothom i unes sandàlies amb mitjons com qualsevol turista a la costa, completaven el seu aixovar personal.

El temps de guarda seguia congelat a l’andana i els segons s’allargaven en més o menys mesura segons el tarannà de cada personatge que ocupava l’espai fosc i silenciós que els embolcallava alhora a tots ells.

El silenci va créixer com un bolet en un racó de bosc, de cop i volta. L’aparició d’una noia i un noi uniformats de dalt a baix, esquinçava la pau de l’estètica visual i amistosa que surava a l’andana, per les seves plaques, armes i colors reflectants. La incomoditat va guanyar als caràcters i als elements, i l’autoritat de la disfressa va semblar agafar les regnes de la cordialitat imperant que ja no seria. Tot d’un plegat i a primer cop d’ull, la visió dels que eren a l’espera va ser unànime de pensament. La mossa donava la impressió que hagués d’estripar els pantalons blaus amb qualsevol moviment. Justos, molt justos per la grandària del seu darrera i patint per aquell cinturó carregat d’artefactes diversos, hom pensava què com hauria pogut superar les proves físiques d’accés o de control. Ni l’armilla dissimulava el seu volum corporal i el recollit del cabell l’enfrontava directament amb un personatge de poble d’abans i d’edat avançada. La veu aguda que va emetre per saludar educada però mecànicament, va acabar de dibuixar el rostre de pena entre els assistents, tot pensant en el pobre, si existia, que l’hauria de compartir. El mosso que l’acompanyava, malforjat i alt com un sant pau, l’havien vestit amb alguna talla indefinida que no existia, tot un exemple de pengim penjam que més que respecte produïa llàstima pels seus moviments descontrolats i malgrat la resta d’utensilis de professió. Alhora, el seu rostre s’allunyava i molt del que ha passat un examen amb nota mínima. Una aparença de llondro de les de veritat que s’exhibia a l’empara de les credencials només, i que es donava a les consignes de la companya. La imatge d’una parella del cinema en blanc i negre es va transmetre telepàticament entre les diferents generacions d’espectadors involuntaris.

La noia del banc absorta en si mateixa no va semblar adonar-se de res si bé els seus ulls maragda brillaven més que abans. El noi s’amagava sota el clot de l’auricular i la música inexistent a les ones mentre seguia puntejant amb els peus. L’avi que no ho era tant, apartava la vista i enfocava els records amb el rebrec de diari que li tintava les mans ja. La parella de pares atribolats es van xiuxiuejar quelcom llargament per fugir de l‘instant i es van agafar les mans com feia temps. La senyora baixeta i carregada de bosses s’aferrava als seus malsons d’origen i al rosari salvador. Els cinc nois van recloure les seves anades i vingudes per fer pinya a l’entorn dels enamorats que no cedien a les mofes aturades. Els quatre humiliats pels companys de professió que havien aparegut sobtadament, van allunyar-se a l’extrem oposat dissimuladament sense perdre l’actitud però. La xicota rodamóns feina tenia a silenciar la única nota estrident que emetia el cadell ganyolant als uniformes. Tots ells vestien la incomoditat per la presència de la llei i cap d’ells va sentir-se agraït per la seva aparició. I el temps congelava les il·lusions de la pressa en aquell precís instant en que tots al uníson desitjaven l’escalfor que donés via al rellotge.

El silenci va callar i la remor fou complaent, i va escenificar un futur de llums immediat que jugaven a cuit i amagar entre la foscor del túnel i les ombres creixents. Va satisfer alhora el trontollar de les vies vibrants que transmetien l’arribada d’un aliat que trencaria l’escena tacada d’autoritat fora de lloc. S’acostava al ritme de la incomoditat una opció d’escapada conjunta. La megafonia seguia absent però.

Un seguit de moviments mandrosos com de càmera lenta van encomanar els personatges a deslliurar els bancs bruts, els que encara eren en repòs, i els que havien passat dempeus l’estona de guarda a posicionar els seus cossos oferint la cara als anuncis colgats enfront que despertaven de les ombres grises. Els llums enfocaven ja l’andana i el silenci havia mort feia estona amb el trontollar de l’entorn. En aquell instant ja no hi havia res per a ningú excepte el camí cap a un destí . Un camí de no retorn per algú dels que havien compartit l’andana per uns minuts eterns. Un camí de llum o de foscor., inexplorat i diferent.

La noia d’ulls maragda, el noi de l’auricular, l’avi però no tant, els pares atribolats, la senyora baixeta, el grup de cinc nois i noies, els quatre humiliats, la xicota rodamóns i el seu cadell, la parella de mossos.... restaven a l’aguait, drets i expectants abans no entrés a l’andana el comboi de transport a bona velocitat.

Els rellotges ja assenyalaven rítmicament la monotonia dels segons, l’un darrera l’altre, excepte per algú que havia desistit de dur-lo al seu canell ja, i en una seqüència anterior l’havia dipositat en una de les papereres, tendrament, sense estridències i sense que ningú se n’adonés. Havia aturat el seu temps i observava l’esglai com estenia les ales i acaronava de prop tots els presents sense compassió ni remordiment.

I va llançar-se a la recerca dels llums per foragitar la foscor.

El temps va aturar-se glaçat i el silenci va udolar. 

Inexistent

Volts del migdia. El sol s’amagava entre els núvols esponjosos de color gris que dibuixaven el cel, feia un dia seré per jugar al futbol, en V estava nerviós,sempre s’hi posava quan havia de participar en un partit i malgrat que ja portava temps jugant no ho podia evitar, ningú no s’adonava però del seu estat.

Mandrosament o potser automàticament seguia les instruccions de l’entrenador que dirigia l’escalfament. Només es concentrava en el joc  quan l’àrbitre xiulava l’inici, mentre, moltes coses passaven pel seu cap com a tothora durant el dia, vivia en un pensament continu introvertit que el feia marginar-se de la resta del mon, dels companys de l’equip també, dels de l’escola on traginava el quart de la eso com si fos una feixuga càrrega aparentment, dels veïns del carrer....i fins i tot de la família, bé si podia comptar en que en tenia de família. Prop seu només un pare aliè a tot el que esdevenia, un pare solitari, esquerp i a voltes malcarat que feia només acte de presència, sense paraules, cap retret tampoc, en tot cas alguna pujada de to per si mateix tot llegint el diari o veient les notícies al televisor. Un pare que va quedar desconnectat del mon quan va perdre, ara feia uns cinc anys, la dona. Perdre només era una manera de dibuixar suament una mort anunciada per una malaltia lletja i més veloç del que havien previngut els doctors.

La C, era el nom de la mare, va trobar-se malament un bon dia i per primera vegada i darrera, va trepitjar un hospital. De fet no el va ni trepitjar doncs hi va fer cap per la porta d’urgències i en llitera després d’una cursa intempestiva dins de l’ambulància per la ciutat. Tres setmanes després tancava els ulls dolçament. Havien estat dies de conversa espiritual i ànims de compromís amb en  V i en P, el pare del noi. En V que aleshores rondava els deu anys no va acabar d’entendre on portaven a la mare, on havia viatjat que trigava tant en tornar.

En P, va quedar col·lapsat i va defendre el seu buit dolorós amb un trencament social i una actitud hostil envers el mon. D’això se’n va ressentir en V que en poc temps, ell si, va perdre una mare dolça i un pare atent. D’ençà aquell moment a l’escola, pensava ell, ja el van tractar diferent i no va fer més que sentir-se així, diferent. Va ser com una processó de cares tristes envers ell i que li semblava que no s’havia aturat ni cinc anys després. Així doncs a l’escola hi anava per una inèrcia totalment desinteressada, trista com les cares que ell trobava i sense cap pressió ni control del pare que no es molestava ni ha assistir a les tutories, ni per descomptat a les reunions informatives que promovia la direcció del centre. Ell com a alumne passava tristament desapercebut ara, era el noi sense mare i sense pare de cara als companys. Assistia regularment a les aules però sense esma, de fet amb la seva capacitat innata no es molestava ni en estudiar, parava atenció a les paraules i doctrines del professorat i en tenia prou per anar aprovant. El cas era que en V absorbia d’allò més els coneixements impartits però no en feia us a l’hora dels exàmens, de fet fins i tot usava la seva intel·ligència, que la tenia,  per mesurar amb força precisió les notes que obtindria,deixava,  aleatòriament, respostes en blanc que coneixia perfectament, tot per no passar mai del sis. I la monotonia de l’escola no el provocava així com si ho feia el mon del futbol.

Era bo, força bo. Tenia un do amb la pilota als peus, tenia un sentiment d’amor pel joc que feia que es transformés en una altra persona, durant noranta minuts en V era un altre. Col·loquial i social dins el camp amb els companys lluitava per aconseguir el triomf col·lectiu i si més no una satisfacció pel joc ben fet. No s’apurava si la derrota era el resultat, a l’equip el respectaven i molt, jugant era bo però com a líder de l’equip era un noi exemplar i l’adoraven els companys que sabien trobar en ell un guia dins del camp, un noi amb força i empenta per encomanar-los a tots. Havien après, els companys, que després del xiulet final, en V tornava al seu cau de privacitat i no el tornarien a trobar fins al següent partit. Ell, en V, durant aquell període de noranta minuts es sentia feliç,com quan tenia a la mare i el pare al seu costat. El futbol era el seu mon, no era una vàlvula d’escapament, era la seva vida, havia triat dedicar el seu jo a aquell esport amb tota la seva il·lusió i se’n sortia més que bé. Jugava el darrer any de cadet en un equip de la ciutat i el club ja tenia propostes d’equips molt importants fins i tot més enllà de les fronteres. Algú ja havia provat d’acostar-se al pare per veure si se’l podien endur però en P no volia saber-ne res de res, ni per bo ni per dolent, era problema del noi els deia. Ell, en V, concentrat en l’equip, el joc  i els companys mentre jugava, no estava especialment interessat en sentir ofertes milionàries i promeses de futur. Tenia el cap prou clar per saber que tampoc era el que el faria feliç el fet de jugar en un altre equip o cobrar xifres vergonyoses per fer-ho. Ell solament volia jugar i fer-ho bé, era igual on i mai s’havia plantejat l’egoisme d’obtenir diners per fer-ho. Tampoc s’havia produït el fet de comentar-ho a casa amb el pare, ni se li havia passat pel cap. A casa no hi havia paraules, o molt poques, no hi havia diàleg entre dues persones capficades en dos mons absolutament aliens, en dos espais sense connexió. En V sí havia pensat algun cop que seria bo de tenir algun lligam amb son pare però no el volia destorbar, fins i tot creia que, oblidat el passat quan hi havia la mare, era el que tocava de viure per normalitat. No en tenia comparativa, doncs amb el seu estatus de marginat o la seva convicció de viure en un mon privat, no l’havien convidat mai a casa de cap company, ni d’escola ni de l’equip, pel que no tenia constància del comportament d’altres pares envers els seus fills. Suposava que aquella situació era la habitual i tampoc mouria fitxa per tal de veure-ho d’una altra manera. Tot era una inèrcia. Menys els noranta minuts.

En acabat el partit i després d’una dutxa lenta i calenta, fos estiu o hivern, en V tornava a la seva closca i emprenia el recorregut a peu de tornada cap a casa, una casa buida de tot, una casa freda, on un pare desconegut no l’esperava encara que hi fos. Pel camí repassava l’esdevingut durant el joc, analitzava minuciosament minut a minut i jugada a jugada el partit, el tornava a reviure i només ho feia per millorar-ho el proper dia.

Caminava a un ritme pausat, ni lent ni amb pressa, sempre amb inèrcia, amb la bossa d’esport penjada a l’espatlla i les mans a les butxaques, el cap més aviat cot i un rostre inexpressiu. Si algú el saludava quan arribava pels volts del veïnat, ni el veia ni el sentia. Absort dins d’ell mateix l’entorn era invisible, no existia.

Com tampoc existien aquells tres nois, vestits amb xandalls de mercat i cadenes xapades d’or penjades als colls que se li acostaven al seu davant. Eren com tres clònics d’un part de trigèmins que xerraven entre ells en un argot que si en V hagués sentit, que no ho feia, no hagués entès res de res. Tampoc existien les tres navalles que lluïen a les mans, ni les veus que li adreçaven tot gesticulant. Ni va existir tampoc el fet d’haver-se d’aturar davant un mur humà format per tres nois que obrien la boca sense dir res.

Tampoc va existir mai una mà que li estrebava la bossa i amb l’esforç feia rodolar per terra en V, que seguia rememorant un tros del partit en la seva segona part.  Va seguir inexistent l’enrenou que els tres clònics enregistraven al seu entorn, tot cobrint-lo de puntades de peu. Les boques seguien gesticulant sense dir res, inexistents.

Tampoc va existir la navalla que el va punxar reiteradament mentre ell sentia el xiulet final del partit.

Diferent

Assegut a l’ombra de la terrassa tot acaronant una copa de merlot francès, mentre l’aire ventila prou la temperatura que provoca el sol de migdia. Les cigales tenyeixen el silenci amb un ritme constant i frenètic, i un pit roig aterra i s’està en una branca propera tot llençant una proclama continuada a la recerca de companyia.

La meva companyia es balanceja dempeus a l’abast dels meus ulls amb el mòbil a la mà i la melena rinxolada al sol. Alça la veu per damunt dels pins com si algú, una amiga, no la sentís prou. La conversa llunyana per la distància, camina per entre les noves dels darrers mesos que no s’han pogut compartir i ressona més enllà de la tanca amb estridència. Res de preocupant denoten les paraules, ni res de nou a les meves oïdes. Ella, la meva companya, viu endins i amb expressivitat aquestes xerrades. De fet el seu tarannà comporta àvidament aquesta expressivitat sobredimensionada però tant seva que la fa diferent. Ella és diferent sempre. I em fa sentir bé aquesta diferència. La observo al meu davant prou bé malgrat la bellugadissa que li provoca la parla. Descalça, passeja al compàs de la conversa per la llarga terrassa i sovint, entre paraules o aprofitant l’escolta, flueix escales avall cap al jardí de la piscina. Segueix però a la diana de la meva atenció visual. Fa la calor que li agrada a ella i vesteix sense vestir. Una samarreta enganxada a les formes prou sensuals i una calceta minúscula que convida a les seves fermes natges a bronzejar-les. Despreocupada del mon, no té perquè, gesticula fervorosament per reafirmar les entonacions de la seva veu. És absent de l’entorn. Jo no.

Observo i recordo quan la vaig conèixer observant. D’alçada i ferma siluetajava unes bones espatlles i una melena rissada i rossa. De prop podies creuar uns ulls verds ametllats si es despullava de les ulleres de sol que gairebé mai es treia. Es movia desimbolta per l’espai i jugava a saludar tant homes com dones. Més que la generositat dels seus pits, massa perfectes, m’imantaven aquells pantalons ajustats i de tir baix que la dibuixaven tant provocativa i regalaven a la imaginació, segons com, aquell final d’esquena suggerent. Mai no va succeir res més interessant.

I aquest migdia de mandra ella desa a la fi la conversa forastera i torna a la realitat. S’apropa i em besa suaument. S’asseu a l’ombra de la terrassa també i pren la copa de merlot francès de les meves mans per una glopada abans no engega a dissertar arrel les paraules de l’amiga. La veu sona ara més suau mentre jo, com sempre, em moc entre els seus ulls despullats, ara sí, i les formes sinuoses del seu cos que es mostren sense pudor. Segueix sent diferentment especial. Escolto però comparteixo alhora l’atenció amb la imaginació que la seva pell em motiva. Amb ella sempre pot esdevenir quelcom d’interessant. Les paraules inicien lentament un descens d’intensitat i s’amollen al silenci de l’entorn mentre una mà femenina i trapella, s’escola i tradueix la química del desig.

Després la temperatura que provoca el sol del migdia només és diferent. Com ella.

Trobada

La tardor disfressada batega per damunt dels caps a la sorollosa ciutat i un sol esmorteït plana sobre els carrers que simulen un circuit enrevessat al seu entorn. Ell s’afanya a pas lleuger tot mirant de reüll les busques del rellotge que dansen al canell. El temps, sempre esclavitzant, no l’ofega però no voldria pas fer tard. La capital és gairebé només un espai de feina que contempla en bocins petits les estones del gaudir. I aquells instants que seguirien a la passejada esbossaven, imaginàriament, una pinzellada de plaer. Va ser ahir que va rebre un missatge escrit que convidava a la recerca d’alguna excusa laboral i profitosa, perquè no, per viatjar a la ciutat i regalar-se una trobada provocada amb una amiga prou interessant.

I el rètol forjat que descriu el racó concertat s’aclareix a la vista al ritme de les petjades i enmig de l’acústica imperant. Franqueja la porta sòlida i pesada i fa cap a l’interior, i abans se li acosti algú del personal ja l’ha sotjat, l’amiga, en una taula curosament parada i en un espai de llum solitari. Asseguda, desplega un núvol de sensualitat que il·lumina l’estança. Sembla, sota el puny de la observació, que hi ha algun altre comensal que se n’ha adonat i ella rep les mirades sense vergonya ni compliments amb la certesa de l’experiència. S’apropa amb passa silenciosa impregnant-se de les ganes i el desig cap a la noia esplendorosa mentre els efluvis de la cuina voleien al seu entorn. Amb un gest lliure de rigor, la besa dolçament als llavis amb una fragilitat delicada que inclou unes paraules sense so. El somriure s’instal·la com un mantell protector entre ells, només és un esbós però a perpetuïtat, tenien avidesa l’un per l’altre. Els colors dels seus ulls flirtegen en un joc de mots encreuats amb les lletres sabudes, escrites sobre el paper del somni. Un parèntesi ritual s’esmuny educadament a la taula per ratificar una tria obligada per l’instant. Quatre paraules només que suren i naveguen entre la complicitat son l’ordre per compartir un àpat, mentre ell amb un cop d’ull precís i segur esmenta un nom desconegut que sonarà en breu a les copes brillants encara buides. I segueixen dient-se sense paraules totes les sensacions que duien teixides i desades per l’ocasió. El cristall transparent es tenyeix del color roig fosc que vesteix l’art de la vinya treballada i s’alça per un desig mut i nítid. Els plats tracen el camí des de més enllà de les olors i aterren amb elegància al seu davant. L’obertura simfònica de colors i textures esclata per moments i els sabors llueixen les gales amb fruïció. Ara sí, les paraules esdevenen enmig del joc dels ulls que no resten en silenci mentre el núvol de sensualitat segueix desplegat i acapara l’enveja de l’entorn. Aliens però al mon, ambdós, gaudeixen del plaer de compartir.

Les copes destil·len llàgrimes marcades i la conversa flueix pels viaranys de la intimitat, amb notes de picant i apunts de sentiments. Ella es bressola entre les paraules i el gest minimalista. Ell discurseja lentament i mastega els mots amb molta cura. Tot avança. A les acaballes planeja lliure, com en un vol sense motor i silenciós, l’adopció d’un temps afegit i la proposta d’un cau que els contempli. Marxen acuradament després de les obligacions i amb el núvol de sensualitat encomanada cap a l’extern brogit de la ciutat. De fora estant els ulls parlen sense so i la brúixola els dibuixa el senderi a seguir.

Gemma

Passejava lentament pels passadissos de rajola brillant agafada suament al carro de la compra. Semblava aliena al seu entorn. Duia una melena curta i vestia una brusa estampada tancada amunt que denotava finesa al tacte . Deixava a la vista les notes d’uns pits petits però amb fermesa natural, que dansaven al seu pas sense lligams i que no s’adeien amb l’edat que representava. Unes malles negres i unes sandàlies de taló remataven la figura silenciosa d’una mare sobrepassada la quarantena que era una anònima enmig del bullici no gaire actiu, i que es movia amb certa elegància i seguretat.  Un anell a la mà esquerra la delatava presumiblement i una nena silenciosa, com ella, imitava les aturades o tries al seu costat distant. Talment semblava una mestra d’institut en una tasca rutinària però l’embolcallava un aire de sofisticació que, llevat d’ella potser, ningú semblava copsar.

Ningú excepte jo, que m’havia quedat absort contemplant aquella dansa màgica. Una altra trobada entre els amples passadissos i la certesa i la sensualitat de que aquells pits tant naturals que es movien amb el balanceig de les seves passes no havien estat un reflex en un oasi. Segueixo el meu instint i la recerca dels productes que haig de menester sense capficar-me, però sense oblidar la visió tant gratificant que em trasbalsa. La trobo d’estona en estona mentre, amb el carro entre les mans, vaig amunt i avall a la meva però sense perdre la opció de gaudir-la si coincidim. No me’n puc estar d’assaborir el moment en que ens creuem i seguir, amb correcció, l’onada que flueix i dibuixa la brusa i el senyal inequívoc de l’empremta dels seus mugrons. Si l’ensopego aturada en un lloc observant o decidint, no faig més que estudiar tot contemplant-la, com ha de ser i a què es deu dedicar. Aleshores no hi ha dansa. En cap segon d’aquell temps que s’encongeix per moments no faig res per creuar els seus ulls amb els meus i menys encara per adreçar-m’hi. És el meu gaudir secret.

La màgia és la imaginació i aquell moviment que ratlla la perfecció sensual sota els meus sentits m’inspira al somni. Ha estat una compra lleugera i vull gaudir del record privadament. No faig escarafalls i em dirigeixo a les cintes de pagament, on un somriure adulador m’acull, i no sense abans donar un cop d’ull al meu darrera i certificar que no és al meu abast visual la noia de la brusa.

Atractivament viurà en un somni de coincidència.

La bossa dins el carro ja és organitzada, pagada, i emprenc la sortida, tot abandonant la frescor del recinte i reben una forta salutació del sol de migdia. Amb un regust de satisfacció per la vivència que m’omple els sentits, m’adono que algú s’adreça a mi, amb un toc a l’espatlla i em don una nota que entenc m’ha caigut. Tot sense una mirada. La nota a la mà, el sol escalfant, el carro que es desplaça mínimament sol i una dona amb una fina brusa i malles negres que s’allunya sense girar el rostre. Palplantat i en un instant de xoc sensorial no vaig ni vinc. No deixo un gràcies ni miro la nota. Simplement observo la noia que m’ha regalat una estona de plaer en una tasca de plaer també. Camino en una altra direcció mentre a la mà em sedueix un tros de paper. Sec amb la porta oberta per foragitar els graus d’excés i obro el plec de la nota groguenca amb ulls d’esperança i em deixo transportar per un nom de joia i un grapat de números que comporten un destí.

Dolça

Dolça de presència com era, va atraure les mirades dels presents en quan la seva rossa melena va traspassar el llindar de la porta. Ja sabien els convidats, si més no la majoria, que es trobarien amb una xicota de només tretze anys, ratllant els catorze, però surava a l’ambient  un núvol de curiositat i alhora incertesa per verificar que realment era així, una jove de rostre net i innocent que havia capgirat el món editorial en pocs mesos. Un xic atemorida i amb un somriure tímid va dibuixar les primeres passes cap als assistents que la rebien amb una ovació esplèndida. Va aconseguir que el seu to de pell a la cara no canvies de color, era una de les coses que la preocupaven i l’havia treballat amb serietat els darrers dies. El seu tarannà era més aviat el de passar desapercebuda , l’art del  control i saber estar, dominar l’escena amb seguretat segons les situacions, eren uns elements nous incorporats a la seva vida des de molt pocs dies abans. Malgrat tot, ella era ella mateixa i se’n refiava del seu instint.

Era alta per la seva edat, esvelta i molt bonica, visualment atractiva però el potencial que l’havia dut fins avui no tenia res a veure amb la bellesa, s’emmarcava en una capacitat immensa per jugar amb les lletres i les paraules i pinzellar unes històries carregades d’imaginació i sentiments que havien enamorat arreu des del començament.

El camí recorregut havia estat un seguit de bones perspectives, més que bones notes a l’escola, on evidentment encara hi era, llibres i més llibres devorats amb una fam malaltissa, una perversió innata per les preguntes, un caràcter suau i pausat que maridat amb una curiositat creixent i una disciplina autodidacta,  feien un passatemps de l’aprenentatge.  L’escriptura va néixer en ella al compàs de les necessitats escolars o d’algun buit en el rellotge però sempre a la recerca del punt diferencial que s’acostés al perfeccionisme i mai n’estava satisfeta.

La diada de Sant Jordi semblava ja soterrada pel temps, va ser quan, recordava mentre li presentaven alguna cara innòcua, va presentar la prosa que seria l’eclosió del seu èxit. Havia escrit unes ratlles carregades d’intensitat i sentiment, una breu lectura comprimida que es feia camí fins al cor de cadascú dels lectors. Poc donada a creure en les seves creacions, no s’escoltava gaire els elogis dels pocs amatents crítics al seu entorn. Aquelles cinc-centes dinou paraules van ser però, les més estimades per una gent que sí les va valorar i que les va llençar a les ones de la tecnologia moderna on una gernació va gaudir d’un tresor ocult. En un espai sense horitzó el seu nom va viatjar arreu i els seus mots van tatuar una muntanya d’esperits .

Inexorablement la cadència de les hores  va accelerar el pas vertiginosament. Un truc, una veu anònima, una proposta i un munt de fulls en blanc per escriure, i una noia dolça de presència en boca de tots. La tardor, que ja havia regalat el joc de colors que la vesteix usualment,  va esquitxar amb harmonia l’oferiment d’una segona mostra, als ulls del món, de la màgia que ella exercia sobre les paraules. I a la següent estació, guarnida ja per una neu verge que a l’empara del fred  s’estenia immaculada , la passarel·la del triomf quedava acurada i fermament instal·lada quan el nom de la noia dolça de presència va sonar en un dolç timbre de veu femení que llegia una nota dins d’un sobre. La noia dolça de presència que s’havia batejat amb un pseudònim antagonista no va poder evitar un tímid somriure i una expressió d’incredulitat interior que la va paralitzar sense reacció a la cadira. D’allà a quan la seva rossa melena va traspassar el llindar de la porta, la noia de dolça presència va néixer en la creença de que potser sí ella havia portat al món una nova dimensió de les paraules.

Leire

Passava de llarg la cinquantena però lluïa l’atractiu conservat de les primaveres viscudes. La seva presència a la taula no escridassava però l’aureola del seu espai dibuixava un saber estar que semblava impregnat des del bressol. Un to de veu càlid, rítmic i suau, puntejava l’atenció dels altres quan intervenia. Vestia una brusa de ratlles blanques i blaves descordada femeninament que deixava entreveure, en algun moviment gentil, la silueta d’un blanc que retenia el seu pit de dona.

Ell no podia evitar que la seva mirada es perdés per l’escot que li regalava la convidada sense extravagàncies. La imatge que ell retenia de la seva veïna de taula avui, ja era agradable i atractiva però en les darreres trobades havia evolucionat, amb imaginació potser, cap a una possibilitat de desig compartit però molt subtilment.

Amb ella a la taula es podien configurar una amplia gamma de paraules representants dels temes més variats, hi havia cultura i diversitat. Així en un impàs de temps, segurament abans de les postres, la pintura i dibuixos d’un avi van sortir en el núvol enrevessat de mots que suraven sobre les tovalles. Ella es va mostrar molt interessada en veure’n uns exemples que penjaven del dormitori principal, eren uns dibuixos detallistes al carbó que a ell l’enamoraven, deia que en condicions de llum era capaç de copsar altres dibuixos dins del mateix. L’amfitriona va marxar de la sala amb ella, per gaudir de l’obra d’un autor amagat. Ell els va seguir les passes a certa distància tot visualitzant la silueta femenina que retenia malgrat els anys, la convidada. Sentia quan va arribar a l’espai dels sons, les veus dels comentaris que pinzellaven els dibuixos i sense intervenir bescanviava les mirades entre els dos quadres, que tant li deien i el darrera femení que l’hipnotitzava. Al fons del passadís que acabaven de creuar, una melodia coneguda va sonar i una altra veu va cridar a l’amfitriona per que assistís al telèfon.

La noia que passava de llarg la cinquantena era a tocar dels quadres, observant de prop les traces del llapis sobre la tela. Ell reposava al marc de l’entrada encara sense fer cap comentari tot escoltant els mots,  que es passejaven per l’habitació, d’una nova admiradora que alhora reculava sense treure ull d’aquelles dues meravelles. Absorta en l’estudi i desconeixedora de l’espai, un bagul li va fer una petita malifeta i va ensopegar tot caient d’esquena contra el cos d’ell, que amb habilitat la va caçar per la cintura i amb les mans contra l’estomac rodó i sensual, pensava, va evitar que rodolés per terra. Els mots van caure en silenci però ella no va moure un múscul quan es va trobar enganxada contra el cos masculí, potser encara ella es va confortar un xic més quan va sentir l’escalfor i amb suavitat va posar les seves mans al damunt de les que l’encerclaven. El rellotge semblava haver-se aturat i a la llunyania ressonava una sola veu que denotava una conversa llarga amb algú. Ell, amb els ulls tancats gaudia de la flaire d’un perfum floral que emanava del coll que tenia a tocar, la va estrènyer suaument mentre els seus llavis fregaven la pell perfumada. Ella, també va deixar de veure res i es va esborronar de dalt a baix mentre la seva ment lluitava per recordar quan havia estat la darrera vegada que havia sentit res semblant. Les masculines mans van submergir-se per acaronar la pell sota la brusa fins a sentir el melic a la punta dels dits. La veu seguia sonant en la distància i ella va gemegar molt lleument mentre inesperadament i en un espai minúscul va girar sobre si mateixa sense perdre les mans que ara l’acaronaven per l’esquena. Va aixecar el cap i el va convidar a unir els llavis en un bes que va fer foc.

Després ella va desfer el lligam i va caminar sense alteració pel llarg passadís de tornada. Ell va romandre pensarós per uns instants abans de seguir les passes cap a una sobretaula que es prometia interessant i amb un somriure satisfet per l’encert de la intuïció.

Feda

El sol dibuixava a les rajoles de la plaça on trobar l’espai arrecerat del fred mentre ell, dempeus, s’esperava tot xafardejant el mòbil. Enfront s’alçava la majestuositat d’una arquitectura que parlava d’història i  il·luminada càlidament per l’astre, semblava prendre vida.

Va aparèixer per la seva esquerra, rossa i esvelta com la recordava, en la distància semblava que els anys s’haguessin aturat, vestia adientment per l’entorn. Ella va alçar la mà tot mostrant el reconeixement visual i s’apropà amb l’elegància que no havia oblidat. El seu somriure brillant va ser la presentació del retrobament i en aquell instant precís ell va decidir que els vint anys transcorreguts realment s’havien aturat.

Sota la iniciativa femenina havien quedat per dinar plegats i posar-se mínimament al dia del pas dels anys i al compàs d’unes primeres paraules de cortesia les passes els van conduir, de costat, cap a un local que de fora estant no feia mal aspecte. No havien, ni l’un ni l’altre, escollit on anar a parar però després d’un primer cop d’ull ell va pensar que potser sí que no estaria malament. Escales de fusta fosca i vella els van conduir fins a una alçada on un seguit de taules de petita dimensió, ja eren ocupades. Només en quedava una de lliure tot just al centre de l’entrada i un cop asseguts, la inspecció del local i dels veïns de menjada van captivar l’atenció d’ell com habitualment solia practicar. Al fons a la dreta una parella de nois, músics descaradament pels seus estris, xerraven educadament. Els havia clissat ja a fora i li havia semblat que també es retrobaven encara que després de no tant de temps. A la seva dreta i amb un to de veu més poderós, menjaven un home i una dona de parla anglesa que per l’accent era originari, coses de feina. A l’esquerra dos homes de negocis, probablement del nord, que s’entenien en castellà, poques paraules i molta gana. Al fons a l’esquerra un solitari comercial o potser professor, repartint meticulosament l’espai de la taula entre els estris de l’àpat i la premsa desplegada. Just al darrera un parell de dones ben posades que possiblement mataven unes hores esperant l’obertura del comerç.

Al so del galop constant de pujada i baixada, que retrunyia amb estrèpit als graons de l’escala, els cambrers feien la seva tasca dirigits per un cap de sala més proper, per la mida, a un jugador de bàsquet però força eficient.

La tria va ser senzilla i la única nota de nivell discordant va ser l’elecció d’un vi amb caràcter portat per donar un toc de qualitat compensatòria a la taula, independentment, va pensar ell, de la bellesa que tenia al seu davant. Una bellesa que tenia solera, ella ja havia nascut amb un do diferenciat i que defugia del tòpic de les rosses.

El dringall dels coberts feia el seu agost i la conversa esdevenia prou bonica per no deixar, ell,  d’observar els ulls que tan l’havien commogut en un passat molt enllà. I en el que va semblar un instant el gir de les paraules va recórrer un espai delicat, no va ser res de res, ni res en particular, ni el glop del vi explosiu de sabors que va assaborir, només va ser quan amb el to de veu franc i sedós ella va decidir d’obrir una porta a l’ànima, que ell se la va escoltar més embadalit encara, no tan pel contingut com per la franquesa que no interpretava per l’ impàs del temps.

Les paraules el duien a interpretar una imatge d’un pare que potser va ser dels primers, en època molt passada, en trencar oficialment un vincle matrimonial, un pare que lluny de la responsabilitat no escrita, els va deixar a l’empar de la mare, un pare que els va ampliar la familia lluny geogràficament, un pare que ja els havia aportat família anterior...Ell prenia nota mentalment del com tot s’havia desenvolupat, no tan per donar cap opinió, ni de bon tros, sinó per immediatament asseverar que tot allò ho havia de plasmar ella en paraules de sentiment, transmetre ni que fos per ella mateixa un sentir intens que ell percebia en la seva narració. I malgrat tot, seguia escoltant, eren els fills que cercaven un perquè o millor encara, un com hem arribat aquí i ara. Un pare que ja no hi era i una veu franca i sedosa reflectia que, en una inflexió, una tristor buida només, però realment la noia rossa i esvelta que havia retingut la bellesa de joventut, mesurava les lletres lligades que exposava a les oïdes del seu confident i ni un bri de dol o d’enuig, ni un xic d’odi o rancor deixaven els seus molts a l’aire de la sala.

El que va omplir els plats i va viatjar cap a uns estomacs absents, les converses a l’entorn de qualsevulla dels presents, l’alçada cridanera del cap de sala, el silenci del local un cop va desfilar tothom graons avall, el vellut del vi en acaronar la gola, els comentaris dels companys del passat i les seves proeses..... tot, absolutament tot, va quedar en un oblit reciclat enfront del relat que ella va pausar amb veu franca i sedosa.

El rastre de les ombres a les rajoles havia fugit amb les busques del rellotge i ell de camí, després del comiat, surava entre mots a la recerca dels adients que farien justícia a una trobada d’impacte, a un retrobament on les paraules que ell tan estimava i quan podia domava, l’havien emmudit i sobrepassat. Va pensar però que amb un espai de temps dilatat i la pau del silenci,se’n sortiria. Ella ho valia.

Coia

Era de la colla. L’atractiu juvenil que la dibuixava fugia dels aniversaris. Espontània i alegre de cara a la gent. Dona i mare alhora,com tantes d’altres, feia el paper que li pertocava en l’àmbit de la societat ferida. Sempre tenia un somriure a punt per l’entorn i era prou agradable en tot moment. La simpatia que lluïa tothora era innata o ho semblava aparentment i sovint era ella el lligam dòcil entre els membres del grup pel seu tarannà jovial. Simplement això. Una més de la colla encara que sempre l’havia observat com la única noia interessant del col·lectiu, sense que aquest adjectiu fos dirigit o tingués cap connotació fora de l’amistat i el seny.

I va ser ella la que, en un espai de temps indefinit a la memòria, va aparèixer davant els meus ulls, empenyent un carro de compra carregat, als volts del migdia d’un dia qualsevol. Jo havia aturat la meva marxa per fer només un petit avituallament d’urgència de camí cap a casa. Com sempre. Capricis del dia a dia. El seu “hola” va ser com una signatura de la seva personalitat, un toc gentil. Les paraules suraven des de la seva parla amb ritme i constància sense respir, atrafegada, com si tingués por d’oblidar-les per un instant. Dempeus al meu davant vestia sense massa miraments, uns texans, calçat esportiu i una brusa de tirans ampla i blava que deixava al descobert, només en moviments puntuals, aquell apunt de melic per sobre del botó del texà. Sensual. O a mi m’ho semblava. Com en d’altres noies. I malgrat el martelleig fonètic i alegre, dins, molt endins però del seus ulls expressius, fluïa una tristor melancòlica que hom observava si parava l’atenció precisa. I aquell migdia també, rere del somriure, hi havia aquell dibuix de lament. Potser per amagar aquest tret n’era el motiu pel qual les seves paraules s’embarbussaven incòmodament i no donaven abast a les oïdes alienes. La negra cabellera ondulada contribuïa als trets de la joventut llunyana i endolcia el seu rostre d’àngel, al temps que embolcallava elegantment un posat de sentiments. Era tot un encanteri intel·ligent i a voltes misteriós. I el misteri era en la lluïssor d’aquells ulls verds maragda sortits de la profunditat del mar amic. Amic com els mots que, malgrat tot,  fluïen amb delicadesa i deixaven l’empremta de l’empatia.

A la fi i després de la riuada de paraules esclatants, ella va abaixar les espatlles en un gest sobtat i desprès. Els sons dels mots van fugir d’amagat i el silenci va copsar l’atenció que m’emparava. Jo només la contemplava.

L’entorn semblava aturat en el fred hivernal imaginari i ella malgrat la buidor del seu encís, resplendia nítidament d’entre els mortals que ens envoltaven. Els seus llavis encesos van obrir la porta d’un nou moment i el seu cabell fosc i llarg va guarnir l’escena amb un moviment lent, ondulant i seductor. Va néixer un torrent nou de paraules netes, precises i sense entrebancs tintades d’una dolçor amarga gens reconeguda fins aquell instant, que es vestia amb dol punyent de plor. La jovialitat va deixar pas a la confessió intima i dolguda. El timbre de veu es va fer fonedís quan va esmentar un “ho sento” que xocava frontalment amb la meva perplexitat. Ella va explotar en un no poder més i la seva parla va escriure lentament fosques raons que dibuixaven un paisatge de tenebres i pors. Ja no era la noia espontània i alegre al meu davant. Hi havia la derrota instal·lada en les frases que brollaven directament des del seu fons. No parlava ella, era la seva consciència la qui dirigia el repàs d’una vida amagada, d’una existència buida i colpidora. Jo no podia fer res més que escoltar-la. Havia destapat el calaix que guarda els mals endreços i vomitava les angoixes més íntimes sense recança. Històries d’infantesa arrelades i regades pel verí del pas del temps que havien donat els fruits caducs que ningú vol. Un repàs dels malsons que la impregnaven pell endins. El que sentia d’entre els mots m’encongia i em feia petit i casava amb el tast que jo mateix havia llepat sense voler en hores viscudes i mortes. Extremadament vulnerable ella seguia abocant el riu de paraules que com a ganivets esmolats es clavaven en les ferides obertes sense sang ja. No hi havia espai per respirar. Jo desitjava un pessic que m’adonés que tot plegat era només un embruix i que la noia del tarannà jovial esdevingués altre cop la companya de la colla que ens alliberava a tots. Però ella ja havia iniciat el camí sense retorn cap a l’esplanada de l’alliberament. Amb pendent pronunciat i descalça de propòsits i mentides escampava les seves antiguitats emmagatzemades sota un niu de pols, per unes oïdes que la compensessin. Vaig interpretar la solidaria melancolia que la protegia.

Un adéu càlid i suau va rompre l’atmosfera de pau que ens havia guardat gelosament per uns minuts eterns i jo vaig romandre immòbil amb l’escalfor d’un bes impregnat a les galtes.

El record de la noia d’atractiu juvenil, alegre i que sempre tenia un somriure que regalar, va quedar esquitxat per un grinyol de frens portes enfora i un tro sord i esfereïdor. Mai vaig buidar ni un mot de les darreres paraules.

Les altres històries

Dies i dies sense escrits. No per manca d'ocasions, que n'hi ha hagut i força. No per falta de ganes d'escriure, que n'hi ha hagut i moltes. Simplement que la inspiració ha treballat de la mà de la musa en una altra direcció. Com ara mateix. Destil·lats, copes, restaurants, vins i sensacions segueixen a l'ordre del dia com els espais de temps que provoquen la construcció de les observacions i les imaginacions. I m'agradaria de compartir-ho amb la gent que fins i tot no li fa por llegir. Les altres històries son les inspiracions extretes de situacions viscudes i amanides pel poder de la imaginació que em transporta a l'escriptura. Sempre o gairebé sempre derivades de la recerca d'una pau necessaria per dur-les a bon port.
Així doncs obro un nou espai de lectura de sensacions.