La Cantonada o la "Champions" de les Coques

Nois i noies que llegiu. Avui m'han regalat un plaer. Encara falten 3 dies per celebrar el sant i m'han avançat un present, amb embolcall i un somriure molt bonic. Potser era un somriure de ja t'apanyaràs! El cas és que soc un privilegiat i he gaudit de les Coques de Sant Joan abans d'hora. Això si, a canvi d'unes lletres.
Ja em teniu doncs de diumenge de tast. Tast de Coques!! A veure qui ho pot dir.
Hom pensarà que tot és una acció publicitària o de màrqueting i haig de reconèixer que NO. No hi ha pressupost per aquest camp. Fora conyes.
Quatre Coques de presència noble se'm planten al davant per que em provoquin els sentits i em despertin la inspiració de les paraules.
Nois i noies que llegiu. Hi havia una vegada un Forn on hi elaborava amb passió un Jaume sexagenari amb esperit d'adolescent a la feina i fora. Eixelebrat, però amb un do per l'art, lluitava per aconseguir unes estrelles que només es reflecteixen en el boca a boca de la gent que passava i passa pels seus establiments a Indústria 198 i Dos de Maig 314 (això és màrqueting).

 La darrera que he tastat és a priori la fàcil. Fàcil per que ja som amics. La de Llardons. Em mira i em pica l'ullet. Potser son nervis i té un tic. I jo després del primer mos la tranquil·litzo. Segueix sent la "number one" que titulen els angloparlants. La pasta de full cruixent on ha de cruixir i humida on ha d'assaborir. El tast del llardó que queda i el sagí que amoroseix. Cocció de nivell, sucre mesurat i pinyons torradets al punt que semblen dels que recullo per casa. És la reina de les Coques o si ets un enamorat i ja tens reina, digues-li la princesa de la revetlla. La de Llardons és tant de tot que podeu beure el que vulgueu, teniu permís.

Abans però he començat per la curiositat. Per la novetat de l'any o per la Coca imaginativa. Ignoro amb quina farina l'ha creat en Jaume, però interpreto és diferent a les habituals i hi ha posat un instant de joventut. Fruits vermells i festucs!! Se'm posa al davant amb aroma de "gominola", paraula que no existeix però que identifica a les llaminadures de goma que els agraden als nens i en aquest cas concret a les "pega-dolces" en espiral que suposo encara existeixen. El lleuger color bordeus de la Coca s'inspira com si l'haguessin ruixat amb un esprai de vi negre. A la boca és esponjosa i lleugera, els fruits vermells reclamen protagonisme i el trinxat de festucs torrats del damunt son poc identificables potser amb la intenció només de contrapunt. Resta una flaire de cereal i "gominola" que convida a un glop d'un merlot a la copa.

La segona a passar pel sedàs ha estat la de Fruita Confitada amb farcit de crema. Coca de contrasts. La Coca Brioixera si se'm permet. De pasta esponjosa, lleugera, saborosa i provocativa ens atrau per la composició de colors. El farcit suau de crema deixa una pinzellada de vainilla i un toc d'humitat que equilibra el pas de boca. La cirera, taronja, síndria i suposo que albercoc confitats obsequien diferents sabors que juguen amb el brioix i la crema; crema que malgrat no pugui ser la d'abans de les normatives encara està prou aconseguida. Un cava BN dels nostres s'hi casaria amb els ulls clucs.

Sempre he pensat que el cabell d'àngel és un desconegut que no se'n sap la mida. Acabo de tastar una Coca de Cabell d'Àngel amb una flaire de torrats que enamora i on la mesura del farcit de Cabell d'Àngel és l'adient (al·leluia!), a la vegada que la dolçor no marxa i és força equilibrada. Aquest és el gran mèrit d'aquesta meravella. Hi ha la mida justa de farcit. No és embafadora. Juga dins una pasta de full al punt que coronen els pinyons coincidents amb la resta. Cava o cava fresc que no gelat i a gaudir.
En fi que un esmorzar com aquest no passa ni en somnis. Producte natural, sense additius ni conservants que qualsevol metge el tractaria de règim.Una revetlla avançada gastronòmicament i assaborida amb honestedat.
I el conte no s'acaba per que el Forn de La Cantonada no s'atura.

Litoral, ni fabada ni ronda

No hi ha res com un àpat compartit amb bona companyia. Això ja ho he comentat en més d'una ocasió però és una gran veritat. Després diem que el menjar és lo de menys. Això ja no és una gran veritat. És un comentari innocent i mentider. Sí que és important el que endrapem sobretot si ens posem en mans de la restauració professional.
Restaurant Litoral a la Barceloneta. Tracte més que correcte, força professionalitat i malgrat haver-hi força personal de fora tots entenien i bé el català. S'ha de constatar. Terrassa amb espai i entrants diversos per fer boca.
Les patates braves de la casa, justetes, torradetes amb poca salsa i picant volàtil. Pebrots de Padrón, mancats de sal que vam demanar i ens la van portar com cal, però curts i força de cocció. Xips de carxofes fregits, el millor!!. Musclos al vapor, sense secret. Calamars a l'andalusa, bé, tendres i saborosos. Presentacions molt ben posades i unes ampolles de Cigonyes Rosé de Perelada que pel que hi havia en carta va ser una bona elecció. Ullada a l'entorn i evidentment atmosfera absolutament estrangera. Alguna taula amb tones de musclos com a únic plat suposo, alguna altra de jovent menjant hamburgueses en entrepà (segurament millors que la dels locals de rigor), i la majoria de taules amb closca marinera i gerres de sangria o alguna cosa semblant.
Després i mantenint un bon ritme de servei ens arriben les paelles que seguint el consell del maitre havíem demanat per menys degut a la quantitat prou generosa de servei. La meitat de la llarga taula s'havia decantat per la foscor de l'arròs negre amb calamarsons i carxofes, i la resta per la melositat de l'arròs caldós de llamàntol. Vaig tenir la sort de tastar el negre que jo no havia demanat. Molt bé. Saborós, al punt, intens de color i gust, amb els entrebancs en posició. Espectacular! La elecció del caldós no va resultar tant reeixida. L'arròs no semblava l'adient per a la cocció d'aquest plat, encara que era al punt però absolutament alleugerit de sabor, no havia xuclat les esències que apuntaven i l'arròs viatjava per separat del llamàntol que alhora i malgrat la presència, estava excedit i de llarg de cocció. Veure com alguns es muntaven la baralla amb la closca va ser divertit, com sempre. I els comentaris no tant exigents cal reconèixer que van ser agraïts. Les opinions ja se sap! cadascú és un mon però sí que tothom va coincidir que el negre superava amb escreix a l'altre. Per regar la consistència van triar un Lafou de Batea que ja era un vell conegut i una aposta segura. Les postres pels qui en van prendre es van centrar en geladeria. I el cafè i derivats, també cal dir-ho estaven a un bon nivell acostumats a sentir que és el gran oblidat de la restauració.
En fi, la companyia genial, les anècdotes, els riures i somriures, els records i les veus pujades de to que a l'aire lliure queden dissipades, van harmonitzar la vetllada a la taula.
I de preu, correcció mesurada.

NUT el gin de l'Empordà a Barcelona!!!!

FURV a la descoberta

Darrers dies de classe i la minsa pluja refresca el matí tarragoní potser per alleugerir també l'escalfor que respiren les aules de la FURV. La coneixença de que a mesura que les hores avancin hi haurà un augment de les temperatures provocades pel destil·lat rei, fa agradable rebre aigua neta al rostre. Tot plegat poca cosa.
M'enfronto un cop més a una sessió amb gent preparada que domina el llenguatge i les bases. Facilita la tasca i dona marge per estudiar quin nivell haig de rasar. M'agrada veure com evolucionen els posats i les cares mentre avança la xerrada i la proposta de col·laboració participativa guanya, com sempre, al ritme del rellotge.Assistència lligada de prop al mon del vi bàsicament i des de diferents òptiques. Restauradors, Sumillers, Comercials, Prescriptors, Cambrers, Viticultors......escalfen els seients i juguen a integrar-se i a no ser simples oients. S'enllacen les explicacions amb les preguntes, els comentaris amb els dubtes i les opinions amb els tòpics. Sempre hi ha una inquietud primmirada per les copes ja servides de whisky i que marca quan és l'instant adient per aparcar les paraules solitàries i començar el joc de la descoberta.

Set whiskys pel matí i set més per després de dinar que desprenen unes aromes exquisides que impregnen l'aula. Amagats i o vestits per no identificar-se de primeres i per deixar lliures les opcions de jutjar-los lliurement. A cegues i sense influències de cap tipus. No es tracta gens la competitivitat sinó la descoberta del tot o molt del ventall de flaires i sabors que ens ofereix el mon del whisky.
Així doncs després de parlar sobre el què, qui, com, de geografia, història, química, literatura, gastronomia. llegendes.... a l'entorn del whisky, ens endinsem en el que realment ens aporta coneixença pràctica. El tast.
Ensumar, xarbotar, ensumar i assaborir i empassar i Sentir i expressar i reiterar. Extreure sensacions i comentaris, fer brotar opinions i records son el meu objectiu i font de properes trobades amb amants del whisky. El que pretenc i no és mai complicat és que la gent es deixi anar lliurament i transporti a paraules els sentiments que el tast els provoca. En aquest cas son alumnes avançats que ja no lluiten amb la vergonya i l'instant orientat es transforma en un raig de mots que identifiquen el que senten.
Presentats tots els whiskys al final del dia, la majoria malts, em passat a gaudir d'un Bruichladdich X4 (Islay) sense fusta que sorprèn per les notes vegetals camí d'un "orujo" o una "grappa" i que no té dret al nom de whisky. Un Dyc 10 anys (Spain) que algú el compara amb un Ballentines i gens desencaminat. Un Benromach 5 anys (Speyside) per entreveure que la joventut no és un enemic quan la feina es fa bé. Un blended Gran Canadian (Canadà), no representatiu del que el país fa i justet per acompanyar un refresc. Un Old Pulteney 8 anys (North Highland) elegant i exponen del que son els embotelladors independents. Un Black Bush (Irish) amb empremta irlandesa inconfusible i agradable. I el darrer de la tanda un Yoichi 10 anys (Japan) per veure com els japonesos son els reis de la còpia ben feta però massa cotitzada pel que ofereix. L'assistència corona sense encara haver descobert les etiquetes al Benromach 5 anys i al Black Bush irlandès per davant de l'Old Pulteney 8 anys sorprenentment.
Una aturada per un àpat a peu de buffet universitari, un cafè i fum per trobar les copes escales amunt altre cop. Xerrades derivades del mon vitivinícola amanides amb apunts de destil·lats.
I tornem a la feina amb puntualitzacions sobre l'exposició matinenca que rematem amb els temes pendents mentre alternem, a la tarda sí, amb les primeres degustacions dels set whiskys que, amagats també, ens esperen. Si cal amb més expressivitat que al matí per allò de la confiança encerclem el primer whisky. Un Benromach 10 anys (Speyside), germà del del matí i que ens serveix per comparar un i l'altre i valorar el diferencial d'edat. Després marxem cap al sud amb un Secret Stills del 89 presumiblement Auchentoshan (Lowland), que ens torna al mon del independents (sense connotacions). I puja la nota d'impacte amb un Caol Ila 06 (Islay) exponent també de tendre però amb caràcter; un icona del passat i present que ens diu molt. Un Amrut  (India) trenca esquemes i idees preconcebudes i exposa per on pot passar el futur del whisky. Traspassem oceans i un Buffalo Trace (USA) ens dibuixa l'essència americana i convida a matitzacions sobre els diferents whiskeys amb e. Un Benromach Cissac Wood Finish (Speyside) l'utilitzem per mostrar resultats després d'un canvi de barrica i parlar llargament sobre el protagonisme decisiu de la fusta. I el punt final repeteix criteri de doble barrica amb un Caol Ila 2000 PX Wood Finish (Islay) que comparem amb el seu germà anterior per constatar com poden evolucionar segons la barrica. De tota la segona tanda i després de descobrir-los van triomfar els dos Caol Ila i en menor mesura el Benromach Cissac.
En fi, un dia llarg i complert amb molta satisfacció tant personal com de l'alumnat. I a l'exterior on encara va seguir la xerrada, ja no hi havia gens de frescor, ni cap aparença de pluja i sí un sol que escalfava més l'ambient.
Gràcies nois i noies de la FURV.