EL DIA DESPRÉS.
Ni democràcia, ni vot, ni política.....Ha estat un dia
de Sentiments. Sentiments viscuts i compartits a flor de pell.
Comença el dia ben d’hora amb una cosina que celebra l’aniversari
de naixement, com tants d’altres suposo, però que ella mai hagués somiat amb un
regal tant meravellós com el que ens hem fet els catalans. Un regal embolicat
de sentiments per la llibertat d’escollir. Un regal tacat de sang però.
Un dia matiner, per anomenar-lo d’alguna manera i que
ha esdevingut en la jornada electoral més llarga de la nostra història. Abans
del retrobament amb la història, ovacions per la ciutadania que ha preservat
els centres durant les extenses i llargues hores anteriors i sobreposant-se a
la confortabilitat d’un cap de setmana rutinari. Gent que sortia dels locals
diversos, per facilitar la constitució de les meses, amb cares cansades i fins i
tot avergonyides de rebre l’escalf de la multitud. I el retrobament amb la
història s’ha dibuixat visualment i de bon matí pels avis que han estat
presents, vells avis del passat tot adreçant-se a les taules de votació per
abraçar les urnes cobejades, enmig de passadissos humans i tronades d’aplaudiments. Aplaudiments que han
generat, dissimuladament o no, un torrent de llàgrimes d’emoció continguda.
Llàgrimes salines que he vist fluir en gent jove que alhora m’han fet sentir
que sí hi ha generacions de futur que comparteixen la inquietud pel nostre país.
Viatges per diferents pobles i ciutats, per
circumstàncies, i a la recerca d’on emetre el vot després de la darrera carta
del cens universal, m’han donat una idea palpable de la situació viscuda per
tots. Milers de persones en pau i amb il·lusió fent pinya, sense folre ni
manilles, al voltant dels col·legis electorals sota una sola consigna. La de
votar lliurament per un simple dret. A distància o no, agents dels Mossos amb
presència i controlant amb les “seves” ordres la situació. Amagats, com en les
pel·lícules, i a un parell de travessies dels epicentres, “furgones”(paraula de
moda) de la guàrdia civil o policia nacional farcides d’elements descerebrats
amb instruccions precises i contundents. Jo no tinc por però en feia molta por.
Davant d’una allau de violència gratuïta hom se sent petit i la por et fa ser gran
i valent.
He pogut veure avis, homes i Dones!, enfrontant-se amb
els antiavalots nacionals (del costat) amb les armes de la pau. Mans enlaire o
desfent-se d’agressions o protegint-se o parant o esquivant.......Res tant increïble!
He vist l’ambient festiu i respectuós d’una jornada de
llibertat després d’uns dies tensos, he vist la decisió dels catalans a superar
els múltiples entrebancs, he vist rellotge en mà les sospitoses caigudes de les
xarxes informàtiques, he vist la desesperació dels membres de les taules i els
apoderats per la impotència d’algunes situacions, he vist la temprança de les
cues immenses tot gestionant la paciència, he vist les vigilàncies malfiades de
les cares desconegudes, he vist els ulls brillants dels qui ja han dipositat la
papereta, he vist les paraules que retraten notícies anar de boca en boca, he
vist compartir foc i fum, menjar i beure, salutacions i petons i abraçades. He
vist el sacrifici del cansament per una idea. He vist també alguna enganxada,
algun retret i sentit paraules malsonants, però per damunt de tot he vist una
complicitat total, una unió nova, verge.
He vist alcaldes al davant treien actituds de nervi,
he vist corredisses i nervis, pallisses i sang, crits i plors d’impotència i
ràbia. He vist enginy i rutes establertes, alternatives i resultats.
Col·laboració ciutadana! Genial!!
He vist imatges de tendresa i en contrapartida, les d’extrema
violència. Violència regalada pel govern veí que ens estima i ens vol.
I a la fi mentre alguns han rebut el regal tacat de
sang i dolor, d’altres hem tingut la sort de sortir il·lesos. Tot defensant un
vot individual i lliure hem hagut de rebre l’odi d’uns veïns, amb disfressa de
policia i el lema de “a por ellos”, que com a “zombies” d’una sèrie qualsevol
han carregat contra els ciutadans catalans amb l’excusa de requisar unes urnes
que ja no eren vàlides per ells. Potser pels coves de la roba bruta. Molta brutícia
que amagar tenen.
La indecència que he vist reflectida en les paraules
dels que no ens volen son el nostre millor argument per no defallir. Els
resultats en termes de llibertat segellats pel vot dels catalans no tenen cap
mena de dubte i son el passaport a un futur triat.
He vist, amb l’arribada de quatre furgones plenes, tancar
l’escola i les corredisses per garantir les preuades urnes. Enfrontats, he vist
i he sentit de viva veu a un alcalde negociar, porta tancada, l’entrada d’uns antiavalots dels Mossos i
pactar una retirada pacífica amb la paraula “Confieu en mi. I això no té preu.
I amb el cansament al cos, com tothom, he vist tancar
la vetlla de guarda tot sentint uns resultats aclaparadors que m’omplen d’orgull.
Orgull de ser català. Gràcies per compartir-ho!
