Cal Frare lluny de la renúncia

Uf!! va dir ell, títol d'un llibre d'en Monzó. Cal Frare, sense evangelitzar ningú en matèries que no siguin gastronòmiques, s'amaga en un racó de Maians força perdut però que paga la pena de trobar. Així doncs una bona troballa de la mà d'uns amics que ens l'han presentat i hi ha hagut empatia.
De nit s'escau en un cau al final d'un camí. De dia gaudeix d'unes vistes espectaculars. L'entorn, que sempre he defensat, és molt important i Cal Frare vesteix unes gales de pel·lícula medieval. L'edifici ja enamora i l'interior del restaurant captiva i els ulls necessiten una estona per gaudir de la construcció i decoració abans no delectar-se amb la carta que ens ofereixen. La tria es fa difícil si hom es de bona endrapada i menys complicada si hi ha la sort d'anar-hi amb colla i amb la confiança que genera, poder ficar cullerada als altres plats. Una nit gratificant i unes tries genials de plats prou generosos i de nivell que van esdevenir un tast en tota regla i una taula devorant amb elegància la qualitat de les menges. Eleccions variades i al gust. Una llosa de verdures a la brasa de colors atractius i sabors i coccions naturals. Unes amanides de favetes amb pernil que semblaven, tot ben posades, per més d'un comensal. Cap problema, cau i net. Un carpaccio de vedella amb foie i parmesà solitari difícil de compartir per l'excel·lència. I menció especial i privada per un Steack Tàrtar amb foie caramel·litzat que, voluminós com era, va ser l'enveja. Impressionant!. Hi ha qui ja n'hagués tingut prou però les temptacions son divines i Cal Frare convidava a deixar-se estimar.

Uns peus de porc desossats i cruixents amb foie, bolets i reducció d'oporto amb un embolcall de fullada que s'enganxaven al paladar amatent. Unes cues de bou, també desossades, farcides de foie i pinyons amb salsa de vi que potser massa torrades, eren gustoses i tendres d'ànima. Un isolat tronc de lluç de palangre amb festucs i vinagreta d'ibèric que va trencar. Un sol tataky de tonyina amb teriyaki, festucs i mango, cuit al punt però potser, sempre potser, no va ser dels que es desfeien en boca. I l'apoteosi arriba i convenç tothom, amb els medallons de foie caramel·litzats amb codony que roben el gust i gairebé el plat. Tot una gran taula. Les postres curioses i curulles en extrem no van ser àpat per a tothom però de gamma alta seguin la partitura. 

Un parèntesi apart mereix la carta de vins i en positiu doncs tenen poca cosa però ben seleccionada entre diferents DO, sobretot de casa nostra. Vàrem triar sobre la marxa i esdeveniments, un Bages, un Costers de Segre i un Terra Alta. Apostes ben garantides però anyades, que no figuraven a la carta, massa velles i desenvolupades en els dos primers. Però cal apreciar també i molt el poder comentar amb un personal eficient, experimentat algun, i professional, les impressions dels vins i la reacció de Cal Frare en positiu. Res més. Apuntar en tot cas en negatiu que és impensable poder tastar d'altres plats atractius i que cal tornar per assaborir la resta d'una cuina que ens ha sorprès als nouvinguts.

Alumnes que son Mestres!

L'Esperanto és un cupatge de llengues d'orígen polac i Castelldefels té una plaça amb aquest nom. Fins aquí hem anat per retrobar el restaurant de l'Escola d'Hostaleria de la població i només haig de dir que és una escapada gairebé obligada. Un cop més n'hem sortit més que satisfets.

En un moment prou àlgid de la cuina a la nostra terra és de rebut que hi hagi un ensenyament base de qualitat i l'EHC posa de manifest que duen una tasca ben estructurada. Perdre's al seu restaurant és pagar 12,50€ per un menú que en d'altres restaurants a la capital us podria costar 50€. Així de clar i català.
Els alumnes es mouen entre els fogons i la sala sota la batuta d'en Joan Quintana com a cap visible de cara al comensal. La professionalitat adolescent s'agraeix entre les timideses i la seguretat segons els curs que pertoca. Cal dir que ens van regalar una degustació exquisida i regada per un toc que no formava part de l'orquestra, en tot cas va esdevenir un bonic "solo".

Un aperitiu d'una coca de tinta amb no recordo què al damunt i que es va esmunyir de la fotografia per la gana potser. Després l'espectacle gastronòmic. Uns ous estrellats amb sobrassada apoteòsics, presentació inclosa.


Un arròs negre al punt de cocció al que, sota el meu parer, li mancava sal i aquell sabor mariner que s'escau. En canvi la gamba estava com ha de ser, fresca i poc cuita. Després un corball amb nyoquis de carabassa i pernil que tombava d'esquena i la traca final en un Meravellós bacallà amb muselina d'all i oli de poma!! Poques vegades s'assaboreix una textura, sabor i cocció com la que ens van posar al plat els nois/noies de l'EHC en aquest darrer plat. Tot entre paraules i comentaris i una negativa per continuar endrapant que va ser ignorada en un final de festa que malgrat no era desitjat sí ben rebut per un darrer tast i luxós en la presentació.

Els alumnes caminen cap al mestratge a l'empara d'uns docents amb els criteris ben posats.

 Per tant hi ha un bon motiu per concloure que un dinar així s'ha de tastar i escapar-se un migdia. Canvien cada setmana el menú i els caps de setmana descansen sempre i quan no els oferiu de venir una bona colla.
Felicitats a l'equip i gràcies al Joan.

Fira Àpat, bona voluntat.

Com la cirera d'un pastís, el Fira Àpat s'ha plantat i celebrat al capdamunt d'un centre de controvèrsia passat, reconvertit amb una bona injecció econòmica. Les Arenes regalen una panoràmica de la ciutat realment espectacular i amb lògica esdevé punt de trobada dels visitants forànis que retraten a dojo, a la vegada que acull una fita alimentaria casolana. La trobada ha estat un intent més d'aproximar la cultura de la terra al consumidor. Professionalment, interpreto, ha quedat un xic empobrida per la poca diversitat d'oferiment malgrat els espais ponent i llevant han acomplert amb el propòsit. La gent del meu entorn els ha agradat l'experiència i potser jo soc l'exigent.
Em plaurà destacar-ne les sorpreses grates. D'entrada Clos 93, un petit celler, dels de veritat, amagat en un racó del Priorat. Família i poques ampolles son, habitualment, un certificat de feina ben feta. El Lloar bressola aquests tres vins especials per la seva disparitat. Un Parèntesis blanc de Garnatxa Blanca que ens sorprèn amb un cupatge del 15% de Pedro Ximenes! i fusta gastada per no desmerèixer. Llaminer i tèrbol a la copa, desplega una sumptuositat aclaparant i un pròleg d'aperitiu. El seu Interrogant fosc i dens és sense cap dubte una troballa. Cupatge igualat entre la Carinyena i la Garnatxa amb un apunt de Cabernet que tampoc es deixa marcar per una fusta reutilitzada i denota un Priorat intens que no marxa de preu. L'Exclamació és el que haig de fer servir quan tastem el syrah monovarietal. Paraules de nivell simplement que marquen la tipicitat d'un raïm adaptat a la zona.
Aturada a l'espai de Murgó artesans del formatge i ens captiva només un fill Bastard de dimensions saborosament èpiques. Un cabra fumat amb fusta de faig que casa amb els records dels Malts d'Islay i dels salmons de Carpier. Impressionant!.
En Toni i la Lidia de Pernils La Cava son una aposta segura. Segura i continuadament respectuosa amb la qualitat. Enamorats de la seva tasca ofereixen al consumidor un nivell no habitual. Dels pernils "sense nom", a les hamburgueses de peus de porc, passant pels llardons potser massa premsats, per una sobrassada autòctona i picant o qualsevol embotit dels que no hi ha a l'abast, la seva proposta és per llepar-se els dits.
Una bona sorpresa atenta i gratificant ha estat la de la Sílvia de Celler Miquel Roca. Al Pallars Jussà, entre Tremp i la Serra del Montsec, hi viu aquest celler de petites dimensions però de gran actitud. El seu Brocat de Brocada és un apunt cultural de nivell. Varietat autòctona i extingida gairebé, la família l'ha recuperat i acaronat per mostrar-la al públic amb orgull. Un monovarietal de Monestrell que des de les alçades il·lusiona i es fa un lloc entre els grans. I a la fi un cupatge elegant i estructurat que com els seus "germans" manté una relació qualitat preu, divina.
I per tancar el recull en positiu una aturada a la paradeta de la família Vivet. Xarcuters des dels temps de la fil·loxera, i amb els canvis generacionals obligats, ofereixen al consumidor un reguitzell de productes d'elaboració pròpia força curiosos i aconseguits. No ha estat el primer cop que hem tastat els seus requisits que ideen a Sentmenat i ens han fet vibrar amb botifarres d'ou, de llardons, de peus de porc, d'espàrrecs, de carxofa....i fuets de formatge blau, cabra, farigola... Carns fresques, precuinats, elaboracions com un carpaccio de peu de porc amb botifarra negra (!)..... Una passada que t'obliga a viatjar al Vallès o bé els persegueixes per les Fires d'arreu. Paga la pena.
I ara a pel Mercat de mercats el cap del 21 al 23 a l'avinguda de la Catedral!

Ostres! quines ostres, i d'altres

Noies i nois, un espectacle com aquest no és pas dels del dia a dia. Ens posem en mans d'una especialista que ens aconsegueix, a petició nostra, una selecció d'ostres de diferents indrets per gaudir d'un tast inigualable i passejar el gust per les salabrors del mar. La Marta Povill, des del Bruc o Manresa o Monistrol, ens aconsegueix ostres de Cambados a les Rias Baixas, per degustar-les i poder-les comparar amb d'altres ostres que venen de la costa Normanda de França però de dos indrets diferents. Utah Beach i Saint Vaast, i de Cancale a la Bretanya francesa. Quilòmetres il·lustrats d'història entre les platges regades que desperten sensacions absolutament distants. Per amorosir el tast  la parada Povill, i el somriure de la Marta,  ens provoca que els ulls marxin cap a uns musclos de roca molsuts amb totes les imperfeccions externes que els caracteritzen, i unes gambes d'Arenys acolorides que ens ericen els pèls al saber que naveguen pels núvols però que decidim són les amatents companyes de viatge pel propòsit. Tot servit.
Feinada i les primeres aromes s'emboliquen als narius tot mostrant el caire marítim que desprèn l'àpat immediat. L'obertura s'allunya de les simfonies i esdevé un treball manual feixuc però amb final feliç.

Mentre, els musclos vaporitzen les seves aromes i trenquen el negre fosc per lluir un carbassa exuberant. S'impregna l'espai d'efluvis que exciten la gana i s'escau una voluntat fèrria per no caure en el desig. El darrer pas només demana un curt toc d'escalfor d'all per unes gambes que volen testimoniejar el seu bressol.
La taula parada de mar i el bateig amb un buc francès de nivell que ens ajuda a depurar els sabors entre mos i mos. L'àcid de la llimona presencial és un punt més del tast i ens declinem per, després de les primeres, arraconar-lo i gaudir-ho a pèl. L'ordre de tast varia en diferents sentits i a la fi la sinopsi detalla amb precisió les textures semblants i els sabors canviants. La gallega esdevé, encara que petita i després d'un inici decebedor, com la més elegant de les quatre i la més equilibrada. La Utah, de les platges del Desembarcament, és la més marina i salabrosa, feréstega. La St. Vaast, la més normanda del nord i propera al canal, ens regala uns sabors minerals i fèrrics sorprenents. La Cancale, exponent de la Bretanya, ens sorprèn amb notes afruitades de maduixa i una dolçor que contrasta amb la salabror externa de totes elles.

Entre franceses i gallegues s'intercala la negror acolorida dels musclos increïblement gustosos i les tèbies roges d'Arenys que ens fan gemir amb un plaer desmesurat. De traca i mocador a l'estadi! Una grandiosa partitura dibuixada lentament amb convicció per disseccionar sensacions, sentiments i paraules amb que interpretar-la.