Ostres! quines ostres, i d'altres

Noies i nois, un espectacle com aquest no és pas dels del dia a dia. Ens posem en mans d'una especialista que ens aconsegueix, a petició nostra, una selecció d'ostres de diferents indrets per gaudir d'un tast inigualable i passejar el gust per les salabrors del mar. La Marta Povill, des del Bruc o Manresa o Monistrol, ens aconsegueix ostres de Cambados a les Rias Baixas, per degustar-les i poder-les comparar amb d'altres ostres que venen de la costa Normanda de França però de dos indrets diferents. Utah Beach i Saint Vaast, i de Cancale a la Bretanya francesa. Quilòmetres il·lustrats d'història entre les platges regades que desperten sensacions absolutament distants. Per amorosir el tast  la parada Povill, i el somriure de la Marta,  ens provoca que els ulls marxin cap a uns musclos de roca molsuts amb totes les imperfeccions externes que els caracteritzen, i unes gambes d'Arenys acolorides que ens ericen els pèls al saber que naveguen pels núvols però que decidim són les amatents companyes de viatge pel propòsit. Tot servit.
Feinada i les primeres aromes s'emboliquen als narius tot mostrant el caire marítim que desprèn l'àpat immediat. L'obertura s'allunya de les simfonies i esdevé un treball manual feixuc però amb final feliç.

Mentre, els musclos vaporitzen les seves aromes i trenquen el negre fosc per lluir un carbassa exuberant. S'impregna l'espai d'efluvis que exciten la gana i s'escau una voluntat fèrria per no caure en el desig. El darrer pas només demana un curt toc d'escalfor d'all per unes gambes que volen testimoniejar el seu bressol.
La taula parada de mar i el bateig amb un buc francès de nivell que ens ajuda a depurar els sabors entre mos i mos. L'àcid de la llimona presencial és un punt més del tast i ens declinem per, després de les primeres, arraconar-lo i gaudir-ho a pèl. L'ordre de tast varia en diferents sentits i a la fi la sinopsi detalla amb precisió les textures semblants i els sabors canviants. La gallega esdevé, encara que petita i després d'un inici decebedor, com la més elegant de les quatre i la més equilibrada. La Utah, de les platges del Desembarcament, és la més marina i salabrosa, feréstega. La St. Vaast, la més normanda del nord i propera al canal, ens regala uns sabors minerals i fèrrics sorprenents. La Cancale, exponent de la Bretanya, ens sorprèn amb notes afruitades de maduixa i una dolçor que contrasta amb la salabror externa de totes elles.

Entre franceses i gallegues s'intercala la negror acolorida dels musclos increïblement gustosos i les tèbies roges d'Arenys que ens fan gemir amb un plaer desmesurat. De traca i mocador a l'estadi! Una grandiosa partitura dibuixada lentament amb convicció per disseccionar sensacions, sentiments i paraules amb que interpretar-la.