Amics de Somni

Un amic l’havia convidat aquell vespre d’hivern a sopar, això li havia proposat per telèfon en una xerrada massa extensa pel gust d’ella, quatre dies abans. Massa extensa i poc aclaridora, amb un punt de misteri inclòs li va semblar. Només quedava específicament clar que la passaria a recollir per casa cap a les vuit de la tarda. Era un bon amic, no el millor, però se’n refiava del tot.

El dia fred i humit a la ciutat quedava compensat, en part, per un sol radiant i gairebé sense núvols al cel, producte de les ventades que assolien la ciutat des de feia un parell de dies. El matí s’havia reflectit com un “deja vú” més de qualsevol dia de la setmana, un treball de mitja jornada que no l’omplia ni de bon tros però que li garantia uns ingressos mínims i segurs. Al capdavall no es sentia pas diferent del que es trobava al seu entorn en matèria laboral.

Al pis, asseguda en una confortable butaca just darrera els vidres de la galeria, en forma d’absis, que tancava el menjador, absorbia el calor que li regalava el sol de després de dinar. Ara era temps per somniar. Una lectura la transportava allà on fos o si s’esqueia una capcinada també la duia cap al mateix indret dels somnis. Un petit instant per foragitar els mals endreços que habitualment convivien amb ella mateixa. Tot per fer temps mentre no obrien les botigues. Havia pensat que aniria a comprar abans no s’hagués de dutxar i arreglar-se pel sopar. De passada feia una caminada que li anava força bé per compensar els matins de cadira. Tenia clar que en els dies que vivíem podia anar de compres a qualsevol hora, doncs molts establiments no tancaven portes al migdia però ella preferia anar al “colmado” del barri on l’atenia tant simpàticament aquell avi, pagès a ciutat,  que la tractava com si fossin família. Pel camí tot passejant amb un somriure als llavis, era una noia optimista, va fixar-se com sovint ho feia, en aquells cartells de cares de polítics que sempre queden enganxats després de les èpoques electorals i que s’acaben barrejant i fossilitzant amb els nous que es pengen per a qualsevol fita electoral en curs. Els coneixia a tots i no en coneixia a cap. La premsa i la televisió en feien ressonància diàriament d’aquelles cares i no passaven desapercebudes a la població. N’hi havia un en concret amb barba ja força blanca que li transmetia una mena d’odi inevitable. Potser era bona persona, pensava ella de vegades, però no podia ser, es deia. Mentre, va sentir com el pes de les bosses li canviaven el color dels dits i li feien venir un rampell de dolor momentani. Ja era prop del portal on vivia i va aguantar un xic més fins que en arribar-hi les va deixar caure a terra amb un gest d’alleugeriment mentre cercava les claus per obrir la gran portalada exterior, no sense prendre’s un respir per exercitar les mans amb moviments estirats i retornar la circulació de la sang.

A dalt va endreçar les compres que gairebé eren totes gastronòmiques metòdicament i després es va regalar una cigarreta abans d’anar a trobar una dutxa reconfortant. Va decidir tot parlant amb ella mateixa que ja triaria la roba en acabat. En barnús ja i amb el cap moll encara, va atendre una telefonada al mòbil. Era el seu amic que esplaiant-se massa estona, com sempre, només volia recordar-li que la recollia en una hora. Ella no era de les que trigava una eternitat en vestir-se i arreglar-se. En un dit i fet era davant del mirall de cos sencer observant la tria i la imatge que podia donar. Un vestit ajustat i negre que la dibuixava elegant i seductora, un color adient per contrastar el blau dels seus ulls intensos i el ros del seu cabell de tall modern. No era de penjar-se joies, en tot cas dos detalls per trencar i prou. Unes sabates amb un taló de nit, insinuants per l’alçada però còmodes. Un toc de maquillatge als ulls per engrandir aquell mar blau i res de color al llavis. Realment el mirall li retornava un reflex interessant, s’aprovava com a noia i sabia del cert per l’experiència que sense necessitar-ho trobaria l’aprovació masculina que ensopegués amb els seus ulls. Les claus, el mòbil, el moneder amb la documentació i el tabac, s’encabien en aquella minúscula bossa de mà que va canviar a darrera hora. Encara tenia un quart fins que no passés el seu amic. Va anar al safareig i va posar una rentadora mixta de colors dispersos per que arrenqués en diferit i poder-la estendre l’endemà pel matí sense pressa. Seria dissabte i no treballaria.

Escales avall. Vivia en un primer pis i l’ascensor era un perfecte desconegut per a ella, exceptuant un dels dies de trasllat quan va anar a parar en aquella finca modernista de l’Eixample, quan va ensopegar amb la veïna tafanera que hi ha d’haver en tots els edificis, sembla.

El cotxe fosc, gran i elegant es va parar a la cantonada mentre sonava un curt timbre de clàxon traduït per una salutació reconeixedora. No era el primer cop que hi pujava. Es van saludar amb dos petons avorrits per la reiteració. La conversa va anar a càrrec d’ell, sempre tenia històries i vivències per explicar amb un punt de pedanteria però suportable.  El vehicle es va incorporar al riu de llums blancs que vessava el carrer de quatre carrils en direcció desconeguda, per a ella, que no s’havia preocupat mai gaire de conèixer o orientar-se a la ciutat. Ara si però a mitges,  ell li va començar a explicar on anaven aquella nit. Normalment la duia a un restaurant d’anomenada o simplement de qualitat i després s’encabien en algun local de copes que estigués de moda. Avui proposava una fita molt diferent. Uns amics seus o més aviat companys de negocis, no havia sabut ben bé mai a que es dedicava ell exactament, l’havien convidat a un sopar organitzat per una entitat política amb la finalitat de recaptar fons per a les properes eleccions generals. Diners i contactes, sempre deia ell, mouen el mon. En la única cosa que ella va gastar dos minuts en pensar va ser que soparien en una taula més gran i amb més gent asseguda pel que les converses serien variades. Potser li aniria bé fugir del monopoli verbal del seu amic.

A lloc ja i en un entorn d’elegància, salutacions i presentacions ininterrompudament van col·lapsar el temps del rellotge amb una copa de cava a la mà. Atenta a les cares que creuava li va semblar reconèixer-ne alguna i d’altra banda cercava estudiosament les que li dibuixaven una impressió afavorida per si de cas les tindria de companyia a l’hora de l’àpat. Els rostres descarats de males vibracions els obviava segura de que amb el seu tarannà els evitaria fos com fos i si convenia amb menyspreu. Li era fàcil i sovint, reconeixia, havia estat una tanca en el seu camí.

Petites i llamineres porcions de delicadeses culinàries viatjaven en safates sota la direcció de mans expertes i oferien als assistents un acompanyant a les begudes, la majoria alcohòliques.

A la fi i sense visualment cap ordre de ningú, tothom va moure’s educadament cap als seus respectius seients a les taules parades amb molt de goig i sentit. Pels moviments i les direccions empreses pels convidats, una mica com si fos a càmera lenta,  hom podia començar a esbrinar qui aniria a seure a les diferents taules i així descobrir quins serien els seus veïns de tertúlia.

A la taula ja i apart del seu amic que seia al costat evidentment, hi havia cinc homes més i una dona, atractiva, que fins i tot abans de seure a la seva dreta, sabria era metgessa per la pròpia presentació un xic presumptuosa. A mida que avançava el vespre va anar descobrint noms que no memoritzava i professions. A l’abast de la veu tenia per compartir converses un “free lance” del mon de l’art, jove i amanerat. Un pilot d’helicòpter amb empresa que semblava més un professor d’autoescola dels d’abans. Un “crack”, segons auto denominació, de les assegurances de cara quadrada i somriure jfk. Un xef de la nova fornada i d’anomenada en el sector, agradable, entenedor i desconegut per a ella. I un misteriós i elegant filantrop, com el veterà a la taula rodona que semblava prou honest en els seus comentaris.

Del menjar en si poca cosa a dir. De fet després dels entrants abans de seure, ella ja en tenia prou gairebé. Una crema de marisc, sosa pel seu gust, una amanida d’escarola amb formatge, fruita i salsa de mostassa, massa barreja de dolç i salat, pensava. I originalment un mar i muntanya en un mateix plat, bou sagnant i orada cuita en excés, a la recerca d’un impossible, fer content a tothom. Les postres, un intent de flam de “coulant” no reeixit. Tampoc mai l’havia enlluernat a ella massa el mon gastronòmic però si que en aquest camp va escoltar els apunts que el jove xef va anar distribuint a cada plat, comentaris assenyadament crítics pel que va copsar. El seu germà gran hauria d’haver estat allà va pensar. I va reiterar-ho quan es va adonar en que no havia begut gaire de cap dels vins que havien servit. Semblaven trets de les ofertes d’alguna gran superfície i va somriure quan algú altre també hi va fer-hi esment.

Com sempre succeeix en aquestes ocasions les converses van derivar entre multituds d’aigües i es passava d’un tema a l’altre sense adonar-se’n ningú o bé s’entrecreuaven al damunt la taula. Immersa en una escombrada dialèctica pels restaurants més “xics” de la ciutat., de cua d’ull li va cridar l’atenció un cambrer que semblava fora de lloc. No sabia el perquè però així era. A més tenia la impressió que el cambrer havia creuat la mirada subtilment amb el seu amic en més d’una de les passejades. Desconnectada de la conversa en més o menys mesura, seguia el caminar del cambrer que no li quadrava. Aquest, era cert, es movia per entre les taules d’una altra manera que no pas els altres si t’hi fixaves, i ella ho feia. En un núvol sentia a parlar de plats, receptes, sabors, decoracions, productes i d’altres derivats de la restauració, tots hi deien la seva i el xef no era pas qui més participava. Mentre, no li treia l’ull de sobre al personatge vestit de cambrer doncs ja havia ella decidit que no ho era. Els cafès tot just eren en estat embrionari als diferents blocs de comandes quan el cambrer que no ho era es va aproximar a la taula principal. Ella seguia observant amb atenció els seus moviments. Va ser aleshores quan ella es va adonar que l’home que presidia la taula més gran, era el de la barba que figurava als cartells penjats a la ciutat. Articulava mínimament la boca en diverses direccions i no semblava que els mots fessin ressò als seus veïns de taula. Alhora se li acostava pel darrera el cambrer que no ho era.

La cançó melòdica que tenia instal·lada com a truc del seu mòbil la va desvetllar. S’havia ben adormit a l’empara del sol que banyava la galeria i ara ja fosquejava. Entre confosa i sobtada lluitava per posicionar-se en el temps mentre el somni encara la rondava. Va respondre a la trucada. Era el seu amic que esplaiant-se massa estona, com sempre, només volia recordar-li que la recollia en una hora. Sense compres doncs i sense endreços i coneixent ja que vestiria, sí va tenir temps per a la dutxa reconfortant mentre repassava el somni nítidament. Encara tenia un quart fins que no passés el seu amic. Va anar al safareig i va posar una rentadora mixta de colors dispersos per que arrenqués en diferit i poder-la estendre l’endemà pel matí sense pressa. Seria dissabte i no treballaria.

Escales avall i just un cotxe fosc, gran i elegant es va parar a la cantonada mentre no sonava cap curt timbre de clàxon. Un home que era, va reconèixer,  la viva imatge del cambrer que no ho era, va baixar àgilment del seient del conductor per obrir-li, educada i respectuosament, una de les portes del darrera. Absorta i dubtosa decidia si realment era el primer cop que hi pujava en aquell cotxe. Dins, en l’amplitud del vehicle, no hi havia assegut l’amic conegut. Era l’home de la barba dels cartells a la ciutat. La va saludar, com si ja es coneguessin, amb dos petons avorrits mentre ella divagava. La conversa va anar a càrrec d’ell, tenia històries i vivències per explicar amb un punt de pedanteria però suportable mentre ella era absent. El vehicle es va incorporar al riu de llums blancs que vessava el carrer de quatre carrils en direcció desconeguda, L’home de la barba, que la seguia tractant amb la confiança que crea l’amistat, li va començar a explicar on anaven aquella nit. Avui proposava una fita molt diferent. Seria el primer cop que la duia a un sopar organitzat per la seva entitat política amb la finalitat de recaptar fons per a les properes eleccions generals. Diners i contactes, deia ell, mouen el mon. Ella ja no pensava en cap taula gran, ni en la gent asseguda ni en les hipotètiques converses variades. La única cosa que ella no es treia del cap era el poc control que tenia del present. Potser li aniria millor fugir del cotxe i de passada del monopoli verbal del seu nou amic amb barba.

A lloc ja i en un entorn d’elegància, salutacions i presentacions ininterrompudament van col·lapsar el temps del rellotge amb una copa de cava a la mà. Atenta a les cares que creuava li va semblar reconèixer-ne alguna i d’altra banda cercava estudiosament les que li dibuixaven una impressió de somni sense deixar l’esperança de trobar al seu amic entre totes elles. Ja no feia cas dels rostres descarats, ni amb males vibracions ni sense, els obviava, els evitava amb menyspreu i només desitjava retrobar-se ella mateixa.

Petites i llamineres porcions de delicadeses culinàries viatjaven en safates sota la direcció de mans expertes i oferien als assistents un acompanyant a les begudes, la majoria alcohòliques.

A la fi i sense visualment cap ordre de ningú, tothom va moure’s educadament cap als seus respectius seients a les taules parades amb molt de goig i sentit. Pels moviments i la direcció empresa pel seu acompanyant de barba blanca i una mica com si fos a càmera lenta,  va començar a esbrinar que aniria a seure a la taula presidencial, i poc la preocupaven els seus veïns.

A la taula ja i apart del seu amic de la barba, que seia al costat evidentment, hi havia cinc homes més i una dona, atractiva, que fins i tot abans de seure a la seva dreta, sabria era metgessa per la pròpia presentació un xic presumptuosa. A mida que avançava el vespre no va descobrir res que ja sabés. A l’abast de la veu tenia per compartir el “free lance” de l’art, jove i amanerat. El pilot d’helicòpter que semblava més un professor d’autoescola dels d’abans. El “crack” de les assegurances. El xef d’anomenada, agradable. I el misteriós filantrop honest en els seus comentaris. Ella seguia immersa entre el somni i la realitat sense poder discernir-ho.

Del menjar en si poca cosa a dir i menys quan ja se sabia el menú. Amb els entrants ja en tenia prou gairebé. No va tastar la sosa crema de marisc, ni l’amanida d’escarola amb formatge, fruita i salsa de mostassa. Va avançar-se i demanar un petit boci de bou sagnant sense res més mentre el seu acompanyant de barba la mirava sorprès. Va saltar-se també les postres no reeixides. El mon gastronòmic no l’enamorava gaire i va passar també dels apunts que el jove xef feia perquè ja els havia sentit abans. Sí va repetir-se que el seu germà gran hauria d’haver estat allà i fins i tot potser, només potser, l’hauria ajudat a esclarir que succeïa. Ella no hi era i el seu amic seguia sent el de la barba.

Les converses ja conegudes seguien a la deriva entre comensals mentre ella, immersa del tot en les cabòries que li dibuixaven el somni i el present, de cua d’ull li va cridar l’atenció i molt, un cambrer que semblava fora de lloc. Molt fora de lloc. Així era. No havia sabut ben bé mai a que es dedicava el seu amic exactament però de ben segur que no era cambrer. A més tenia la impressió que el cambrer amic creuava la mirada subtilment amb ella en cada passejada que feia. Desconnectada de les converses del tot, seguia només el caminar del cambrer amic i no entenia el perquè del moment ni la seva pròpia immobilitat davant la situació que no li quadrava. El cambrer amic es movia per entre les taules d’una altra manera que no pas els altres si t’hi fixaves i ella ho feia i el seguia. Ella, en un núvol, ja no sentia a parlar de res. Absolutament de res. Mentre, no li treia l’ull de sobre al personatge amic vestit de cambrer i que ella sabia que no ho era. Els cafès tot just eren en estat embrionari als diferents blocs de comandes quan el cambrer amic que no ho era es va aproximar a la seva taula. Ella seguia observant amb atenció els seus moviments. Va ser aleshores quan ella, que ja sabia que l’home que presidia la taula més gran, era el de la barba que figurava als cartells penjats a la ciutat, el que articulava mínimament la boca i els seus mots no tenien ressò, el que l’havia dut fins a aquella situació..., va ser aleshores quan ella s’adonà a que es dedicava realment el seu amic cambrer mentre observava com aquest s’acostava pel darrera al de la barba que ja no presidiria res.

L’amic cambrer que no ho era, colpejava frenèticament la porta del pis modernista de l’Eixample, mentre ella asseguda en una confortable butaca just darrera els vidres de la galeria, en forma d’absis, que tancava el menjador, obria els ulls perduda en la foscor i el temps.

Ara era temps per somniar.

Divendres de Somriure

L’escalfor del sol ja s’havia esvaït darrera els turons que els contemplaven quan el mòbil va vibrar a la butxaca mentre compartia la taula amb una bona colla, cervesa en mà. Va xafardejar el número que no coneixia i va decidir d’aixecar-se amb una disculpa i esbrinar qui el telefonava, sempre podia ser interessant, pensant en la feina.

Una veu femenina, que el va encuriosir ja d’entrada per les paraules que va entendre, li va semblar que proposava una petita endevinalla que no aconseguia d’esclarir a la vegada que no reconeixia el timbre de qui li parlava. Per uns instants es va aturar el temps i va viatjar per un núvol de records a la recerca d’una resposta. De fet no va haver-hi gaire opcions doncs en un tancar i obrir d’ulls i per confessió va saber a qui posar cara.

Un gran somriure es va instal·lar en el seu rostre i es disputava l’espai amb la sorpresa. Feia tant de temps!. Ella apareixia del no res com si els anys s’haguessin fos i la veu era ara evocadorament càlida. La recordava, a ella, amb enyorança fins i tot, i no donava l’abast a casar els pensaments d’un temps passat amb els interrogants nounats. La conversa, més llarga a la memòria que a la realitat, no es va estirar, en un precís comentari damunt les ones inabastables hi restava una trobada futura.

No es va esborrar el dibuix dels llavis que apuntaven en arc cap al somriure quan va tornar amb els companys. No acabava de creure’s la nota de dolç que l’havia impregnat i li obria la il·lusió una tarda de divendres.

Absent dels mots que l’envoltaven en va gastar alguns per escriure a la noia que havia canviat un misteri de curt termini per un calaix obert en algun racó de la memòria. L’intercanvi escrit no es va fer de pregar i malgrat l’hora, que viatjava cap a la foscor, ella va llençar l’ham per que un sopar els trobés aquell mateix vespre.

Dubtes de sincronització i d’agenda van ennuegar la resposta immediata i va desaparèixer mentalment del grup tot bastint una decisió. Va poder més el somriure allotjat de feia estona al seu rostre i va concloure que un curt desplaçament no eclipsava el retrobament amb una singular amiga.

A lloc i a l’hora convinguda sense meticulositat, ell s’estava dempeus entre dues carpes que encabien cares desconegudes i assegudes mentre enllestien plats al seu davant, quan ella va aparèixer, no sabria dir des d’on, vestida sòbriament de negre i amb un apunt de glamour que no recordava. Lluïa realment atractiva i l’abraçada que van encaixar va ser honesta i sense recança. El temps malgrat tot, no havia passat.

Ella havia donat el primer pas i seguia marcada de caràcter amb la improvisació quan va comentar de prendre quelcom abans no s’entaulessin per sopar. El lloc on anar a raure també era cosa d’ella, encara que més per deferència de residència. Les paraules, mentre caminaven, no deixaven espai al mínim brogit del carrer, i s’enfilaven amunt i avall entre un bosc d’experiències viscudes plegats anys enrere i les valls de les seves vides després de perdre la proximitat.

El restaurant de tall modern i cuina variada els va rebre amb un mantell de decoració fosca i una il·luminació curta i mal posada. Una copa d’un blanc monovarietal els va fer costat a la terrassa mentre el riu de paraules interposades fluïa sedosament dibuixant dues rutes molt disperses en el seu esdevenir. Les veus de caire íntim i sense volum, reflectien una atmosfera de coneixença i de confiança. Breument i de puntetes van saber l’un de l’altre històries escrites molt endins, a voltes punyents, i tal vegada d’aprenentatge. Sense aparcar els mots que els feien de fil conductor fins aquell vespre i amb les copes buides, van considerar de rumiar en entrar i posar-se a la feina que comportava el local. La taula rodona i gran els va convidar a seure de costat per no deixar espai a la distància després del retrobament i van seguir amb el mateix blanc mentre demanaven poca cosa per menjar, potser no pas per manca de gana sinó per la por de malbaratar el temps mastegant quan hi havia tanta paraula encapsada.

El ritme de la conversa no dequeia i sonava com una dolça simfonia privada i aliena a l’enrenou que es vivia en d’altres taules properes. Hi va haver també, producte de les emocions, algun gest subtil per acaronar mà sobre mà una espurna de química compartida. La intensitat de les hores va sobrevolar els rellotges i el passeig cap a trobar el cotxe agafats de la mà va segrestar les paraules que potser quedaven per dir.

El trajecte va ser un esquitx per la ciutat en un núvol de sensacions i silenci o mots sense dibuix. Al deixar-la davant del portal on vivia va baixar ell també per gaudir més que d’un comiat, d’una trobada inesperada acabada de néixer. Una abraçada gairebé continguda va ser el preàmbul d’un parell d’inevitables i desitjats petons que van unir uns llavis molsuts de satisfacció en un instant en que l’entorn es va fondre.

Cel Obert

Finestra enllà s’esdevenia la música del trànsit que restava allunyada de les paraules que s’encenien com en una dansa, a ritme frenètic, sobre el paper. S’entrellaçaven amb fluïdesa per fer-se entenedores als ulls del qui escrivia convulsivament. No sempre disposava de la musa al seu servei i calia aprofitar-ho. Era immers en una tasca que semblava no tenir fi, un propòsit que ja havia nascut feia molt de temps i que a voltes s’estancava com els bassals d’aigua després de la pluja. Avançaven en plena tardor les fulles escrites lentament i a batzegades, sincronitzades pel rellotge de la vida i sempre quedaven paràgrafs surant pendents de plasmar.

El timbre de la porta va trencar el silenci sorollós i la vista va deixar el seu enclavament sobre el paper. El dubte de fer-se fonedís va convidar-lo i tanmateix va optar per deixar amb lentitud les ulleres al damunt la taula i respirar profundament al temps que tornava a rebre l’impacte de l’odiós timbre. Les interrupcions no eren pas del seu grat i el seu espai d’intimitat rebutjava amb menyspreu visites sense anunciar. Malgrat tot es va aixecar amb el seny de la responsabilitat i va obrir per deixar pas en primera instància a la bafarada d’aromes culinàries que provenien de l’escala malgrat l’hora matinera. No, no era cap venedor, ni tampoc cap cobrador ni revisor de comptadors. Era una noia. Melena rissada, pell sedosa i xandall per tota vestimenta que no li feia cap bé a la imatge del seu atractiu rostre sense maquillatge.

Una salutació embolicada en un hola tímid va ser l’exclamació visiblement nerviosa de la noia. I es va embarbussar per la manca de respiració quan intentava explicar-se. Era la veïna desconeguda totalment de la porta del costat. Mai havien coincidit abans pensava ell i no l’hagués reconegut ni a l’ascensor de la finca. Pel que va ser entenedor, li va semblar a ell que la noia havia sortit en una escapada per comprar a la botiga, gairebé oberta a tothora, un bric de llet d’urgència, i com manen les lleis no escrites s’havia deixat, pensava ella, les claus a l’interior de l’habitatge. Era d’hora pel matí i ni tant sols s’havia dutxat ni preparat per anar enlloc. Vivia uns moments d’embolic i després de repassar el trajecte amunt i avall diverses vegades per comprovar que les claus no li haguessin caigut, es va donar i va optar per fer sonar el timbre del veí que no coneixia. Les respectives terrasses coincidien de costat a una alçada considerable i ella va proposar de treure el cap i comprovar que el finestral era obert, com era el seu costum, per atrevir-se a passar d’un costat a l’altre. Una escala i un cop d’ull van bastar per la confirmació de la viabilitat. Amb prudència, només la proposta de qui exercia el dret al risc va esdevenir un desacord. A la fi i en una barreja de cavallerositat i seny va ser ell qui va emprendre el camí sense vertigen cap al cel obert i l’amagatall hipotètic de les claus.

Territori privat i una llambregada al seu entorn, a la recerca de les claus, que dibuixava la feminitat del cau. A la inversa del pany no hi eren i el segon punt raonable va ser la taula del menjador, on sí eren, al costat d’un cafè tebi que romania, suposava, l’arribada de la llet per transfigurar-se. Darrera ullada a l’entorn femení de la veïna desconeguda i amb les claus a la mà va sortir, visitar el replà i tustar suaument amb els artells la seva pròpia porta.

Ella, en terreny veí, el va rebre amb un somriure franc de satisfacció, al veure les claus, i un respir profund. Alleujada i espontània li va regalar una abraçada intensa d’agraïment sense paraules. Va resultar un instant etern i càlid. Quan els rellotges van reprendre la seva rutina habitual ella, amb cortesia, va insinuar de prendre un cafè que ella mateixa tenia pendent al seu apartament ja lliure d’entrebancs. Ell, que ja s’havia refet del salt i de la interrupció va accedir per gust i per ganes, no però sense oblidar les seves pròpies claus.

La promesa dels cafès no es va fer esperar, el d’ella batejat amb la maleïda llet, mentre ell, ara si, repassava amb mirada observadora l’habitacle coquetament femení i responia sense més als comentaris que la noia feia des de la cuina. Li parlava una periodista per lliure que treballava per diversos mitjans segons la demanda i gaudia del temps laboral al seu ritme. Ell va respondre sòbriament i no trepitjant més enllà del necessari, que escrivia també, per premsa especialitzada. El comú denominador va ser determinant per que l’atmosfera prengués un caire de confiança i es relaxés si mai havia estat tensa. Asseguts amb la taula del menjador al davant, compartien una distesa comunicació verbal i visual. La observació seguia impregnant el desig d’ell i els seus ulls passejaven per l’entorn en quan deixava l’oasi, color mar engrescat, dels ulls de la noia. Tot semblava estar al seu lloc, hi havia culte per l’ordre. Això li agradava. Sobre el llit fet de l’habitació, la porta era oberta de bat, trencava l’ordre puntual una tovallola i un conjunt de vestimenta amb la roba interior inclosa. Sensual simplement. Quedava pendent una dutxa, va recordar. Tornant al mar engrescat amb una lluïssor als ulls, va entendre la proposta d’un segon cafè i la petició de que fos ell qui visités la cuina per fer-lo, mentre ella alleugeria i s’arreglava. Cap problema. De la cuina estant sentia com l’aigua rajava a doll i la dolça imaginació l’embolcallava. Retrobat amb la taula i els cafès, ara sí tots dos sense llet, i en absència de la noia va retornar l’atenció al llit. Seguia la roba endreçadament estesa i mancava la tovallola en el instant que el so de l’aigua havia callat. El pudor quedava aparcat quan ella va seure al seu davant amb la tovallola com a indumentària i la melena humida. Era absolutament desitjable va pensar ell a la vegada que acreditava el seu control assenyat i no gosava apartar els ulls del mar engrescat supeditant el respecte al desig. Desimbolta i amb la tassa a les mans a la recerca d’escalfor, va reprendre la conversa com si no hagués hagut la interrupció. La imatge era ben diferent de la veïna amb xandall. La bellesa havia intensificat la seva cotització i la prudència del desig desbordat, la seva intensitat. Davant del dubte sempre cedir la iniciativa, va pensar ell. De tota manera era així. Ella dirigia, ho tenia clar, i no sabia fins a quin punt era una posada en escena. Arguments de pes apresos amb el passar dels anys. Al seu camp visual boniques cames de jovent on la pell llisa parlava de suavitat i la proximitat de caliu. Les paraules seguien el joc de la conversa però allunyades del present. La tovallola participava, intuïa ell que deliberadament, en la dansa de sensualitat que impregnava l’ambient i la seva tibantor inicial afluixava per moments.  Lluny, molt lluny, de ignorar la interpretació i de moderar la situació, ell va simplement comentar com d’atractiva havia estat la coneixença amb la veïna desconeguda i que ara sí la podria saludar fins i tot ignorant el seu nom encara. O potser no l’havia sentit.

Es va aixecar de la cadira amb un gest lent al mateix temps que ella ho feia amb gracilitat. I la tovallola no va seguir a la noia deixant a l’aire molt de tot.