Torres més altes han caigut!

Nit de Sense Taps. Proposa la noia més alta del grup i això no vol dir que la resta siguin baixes. A cegues com gairebé sempre i tard com sempre. Bon ambient a les portes d'una setmana que diuen és santa. Sis vins perfectament numerats i tots blancs en aquesta ocasió.
La primera ens parla de frescor, pinya i granny smith, mantega i fusta. Apuntem a un cupatge de chardonnay i xarel·lo. Fracàs. Una sauvignon blanc lluny, molt lluny de les aromes fragants de la varietat. Preu desorbitat pel que hi ha.
La segona s'obre amb calidesa, cremositat, flors i gespa i mantega. Notes cítriques d'aranja. Ens fa ballar el cap. Una mica de tot i a la fi una chardonnay tant disfressada que ha passat desapercebuda. Preu per sota els 10€.
La tercera que ja ens posa la mosca darrera l'orella, es destapa amb terpènics diu algú. Òxid visual, dolç de mel però no gaire. Pobre al nas i curt en boca. Juguem amb la idea d'una xarel·lo. Ja flipem! Un riesling immigrant com a mínim. Aquest no lliga amb el llobarro!
El quart vi apareix amb acidesa, glicèric i fresc. Notes vegetals i mandarina, dolcenc. Marejats del tot. Una chardonnay amb parellada amagada dels origens.
El cinquè és un monovarietal molt pla tant al nas com a la boca, notes de dolçor ens inclinen cap a la branca de la pansa blanca potser i com no podia ser d'una altra manera, patacada. Un chardonnay irrecognoscible i amb un preu més amunt de l'òrbita.
El darrer vi ja, sense pistes de cap mena en tota la vetllada i molt més enllà de la veritat, ens sona d'allò més conegut i comercial i algú apunta força bé. Les aromes de la muscat i gewürztraminer destapen literalment el paper que embolcalla l'ampolla i la col·lecció de blancs d'una mateixa bodega.

Desencís total. No. No pel fet de no afinar les nostres impressions, que normalment van encaminades, sinó desencís per uns vins que ja sabíem comercials però alguns no tant. Un Milmanda de 40€ que coneixíem i recordàvem amb qualitat era el cinquè. No val res. Dur però així és. Un Waltraud que en aquesta anyada no s'ha fet creditici de la riesling. Un Fransola s'ha pegat cruament amb l'essència de la sauvignon. I els de preu baix, que no s'ho valen, queden a quilòmetres vista de molts altres vins de qualitat al nostre mercat. Viña Esmeralda, Viña Sol i Atrium son productes pel turisme o l'exportació.
Tots ens hem sentit enganyats i no per la més alta, que ens l'ha fotut. A la vegada ens hem refermat en el convenciment de l'existència dels vins comercials i dirigits en massa. I de que aquesta casa sí té un gran vi negre que encara ara el treballa amb serietat.