L'illa de Montserrat

La muntanya exerceix de muralla protectora i la sensació és a la vista, vibrant. I a l’illa, lluny de la diagonal i lluny de l’aïllament, ens sentim acollits i vibrants amb l’oferiment gastronòmic que aporta amb decisió. Un pèl amagat en un bonic racó s’obre un espai jove i sorprenentment veterà en la professionalitat. El servei camina amb jovialitat i coneixement, el ritme no decau i manté el to sense perdre la passa en cap moment. La carta provoca i no s’esmuny en els clàssics. La lectura és amatent, curiosa i s’ha de rellegir per mirar de casar les diferents opcions amb les prioritats que es compliquen en veure i imaginar el que a la cuina s’està coent. La tria del vi també necessita del rellotge i de les ulleres.

Un somriure batega amb il·lusió en repassar noms i denominacions verges. Comença bé la festa. Foragitem un menú de diada a la recerca d’un tast original i bategem la trobada amb un Sirà de Tern de la Terra Alta que malauradament està en vies d’extinció. Un monovarietal positiu i alegre que no ens descentra del gaudir de la solidesa

d’uns llagostins cruixents amb sweetchili espectaculars i al punt de cocció.

Un sashimi de tonyina a la catalana amb tomàquet i pa esmicolat amb presentació de luxe i sabor inigualable.

I un foie micuit amb pera escalivada de traca i mocador. Tot per anar fent boca i mantenir una cadència rítmica per fer content al paladar i als sentits.

El Rissotto de ceps amb tòfona podria haver estat a la cartellera d’una estrena. Poques vegades les expectatives s’acompleixen i en aquesta ocasió la R majúscula va certificada. Genial!

Per tot plegat l’escapada a Collbató queda justificada, sota la màgia de la muntanya,  i la dificultat residirà en la tria que només es podria resoldre o completar en visites posteriors. Salut!