Només Garnatxes

Entre garnatxes hem compartit uns minuts que s’han evaporat dins la llum difosa de la nit. Una nit on el frec del soroll intens de la ciutat ha quedat esmorteït per la presència d’un glop de vidre. Cada pas de les garnatxes ha esdevingut una passejada per una extensa geografia com si d’un viatge organitzat es tractés. El raïm ens ha educat, ens ha transmès un seguit de personalitats lluny de l’entesa d’un psicoanalista. Un reguitzell de fisonomies ben trobades d’aquelles que et sembla conèixer de tota la vida però no pots acabar de posicionar-les en un indret concret. Amb noms identificatius difícils de catalogar i de situar, parits en un instant d’il·luminació comercial per la recerca d’un posicionament al mercat on hi ha qui ha oblidat que el protagonista és dins l’ampolla.  Un protagonista que ha de lluitar per agradar, per fer obrir uns sentits desitjosos de gaudir i no només per aconseguir un aprovat i passar de curs.

Així doncs unes ampolles sense taps i un col·lectiu de sentits àvid d’emocions, enceten un nou viarany a la descoberta d’un nou plaer. La garnatxa ha estat la princesa de la trobada en la penombra, en un indret on no hi haurà mai una reina. Les paraules que lluiten per dibuixar uns sentiments provocats pels sentits neixen i creixen, suren a la taula alçada entre botes, a la recerca d’una honestedat compartida. Mots que naveguen entre oïdes atents per construir un tot, un retrat que neix endins. Els noms no marquen la fita, els glops manen i exposen emocions i sensacions, i el trepitjar del raïm i de les diferents contrades pinzellen lentament, segons com, un saber i un treball fet amb el cor, la terra i el coneixement.

A la fi i cèntricament una de les garnatxes esdevé el beuratge de la trobada sense taps, amb naturalitat i tons clars de llaminadures ens endinsa en un bosc de sabors i aromes, s’enlaira fins al capdamunt de l’excel·lència i explota els sentits com un vailet trepitja saltant un bassal qualsevol.