El sol de primavera es deixa estimar i juga cap al
tard amb els núvols amenaçadors entre les runes eternes de les obres a la
ciutat. És hora de vespre amb llum i toca de ballar amb la vena fictícia als
ulls per veure-hi clar.
Sense Taps segueix el viarany de les descobertes de la
mà de la imaginació i els sentits a flor de pell, i el nostre racó privat es
transfigura en un altar de sensacions, de vegades emocions, a la recerca d’un
bri més de coneixença.
Set ampolles màgiques, set, ens provoquen la proposta
de la nit i dues fèmines ens deixen orfes per l’enfrontament amb una
monovarietal que de ben segur ens farà dansar i remenar el calaix dels records
al compàs d’una música de fons que s’adiu amb la intimitat que ens regalem.
Les ampolles ens contemplen vestides d’argent
brillant, per amagar no les vergonyes, i surten sobre la taula, en una rigorosa
desfilada que ha dissenyat la batuta de l’artífex de la nit, a trobar les copes
que s’esperen amb el neguit d’un nuvi. Fusta i papers de blanc llueixen sota un
llum tènue i reben amb honors el color del primer vi que encén paraules que
suren i d’altres que es dibuixen reflectint làctics, capes sense espases i
tanins suaus que ens parlen de frescor i joventut i d’un sabor fàcil. I com
s’espera, s’apunten impressions nascudes enmig d’un fet i amagar que deriven
com una fràgil balsa lliscant les onades d’un oceà.
La segona no es fa de pregar i augmenta les pulsacions
de la tonalitat i la de les sensacions tenses, com diu algú, que passant per
damunt de torrats i espècies, es mostra elegant però decidim que potser massa
jove per llevar-li el tap.
El tercer segueix simfònicament el bon ritme i no ens
fa dubtar del llarg prometatge amb la fusta. Reclòs, ens ofrena reduccions al
nas que s’esvaeixen amb el rellotge i obren la porta a una flaire de fondue de
xocolata i fruita de plàtan picant i madur. Potent però melós ens distreu per
situar-lo encara que sembla ja no és dubta de quin raïm assaborim.
Surt a l’arena del misteri el quart i l’hora ja no
importa, el nivell creix amb escreix i sobrepassem la plenitud. Elegantment ens
ofereix estructura herbàcia de base d’infusions i vesteix les notes de qualitat
d’un roure fi. Enamora la suposada vellesa de vinya i ens convida a reiterar
els aromes de cafè en una sobre taula on acompanya dolç llaminer de cirera a
l’anglesa.
La cinquena demanda temps mort, ha sortit a pèl i no
està llest per l’actuació. Tancat i tossut li concedim el marge i marxem amb el
seté que es cola sota el vist-i-plau del mestre de cerimònia. Com una malifeta
de canalla ens retorna a l’adolescència de les gominoles i xiclets. Volàtil no
ens deixa gairebé assaborir unes maduixes macerades amb vinagre i els mots de
tots plegats s’encaminen cap a l’artificialitat. Ha manllevat la cadència que
emmarcava la trobada. Una sotragada impactant després d’una simfonia “in
crescendo”.
Prenem el pols al cinquè que segueix entre cotons i el
quòrum li atorga un pas més de rellotge pel que li donem joc, fora de concurs,
a un “divertimento” avançat i sense la petjada monovarietal dels seus
antecessors, doncs la cristal·lina transparència cap als tons de palla així ho
diu. Els tocs dolcencs i llaminers en clara minoria, els interpretem força bé i
a la inversa dubtem de la majoria com si de la política fóssim.
I les postres es presenten amb el cinquè que ja sí es
deixa. Ens aromatitza de regalèssia dins un niu de cedre i ens clarifica una
evolució llarga sota la tradició. Ens omple d’allò més i la comparativa amb la
quarta ampolla es un desig indefugible. I es dubta, príncep de la nit, entre el
modernisme i el classicisme però amb posats d’aprovació.
I la traca, entre falles i festes majors, ens esclata
al somriure d’incredulitat quan la noblesa dels marquesos defugits durant anys,
se’ns apareix un cop estripada la vestimenta d’argent brillant. Marquesos d’una
Extremadura amb bressol ancestral de la Rioja ens claven una clatellada
monovarietal i una altra entre geogràfica i nominativa. I el joc de paraules de
l’ull que es lleva d’hora ensenya una evolució de qualitat i saber fer, emmarcat
això si, sota un cost per l’aristocràcia.
Lliçó gran i bonica de com rectificar es millor que
entossudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada