Mandrosa nit que enceta la setmana on un vent que
s’escola pels racons més íntims ens encomana una fredor incòmode i ens fueteja
el rostre per recordar-nos que som a la matriu de l’hivern. I cerquem el caliu
del nostre racó del gaudir i on retrobem els amics del compartir. Les sotragades
del destí ens roben el dibuix d’una borgonya avergonyida que s’excusa per
complir en el futur i així donem cabuda a uns convidats inesperats i benvinguts
de darrera hora que ens provoquen i repten a descobrir-los.
Anònim i rústic se’ns obre al davant un blanc viatger
que juga amb nosaltres. Nascut a la mítica Monembasía de la peloponèsia ens
sorprèn amagat ara més enllà dels mars i acaronant roques esponjoses i cendra,
fruita inusual en aquestes contrades. Vestit de daurat amb guarniments de pòsit
respira aires de tròpic endolcit i suaument fragant, deixa notes penjades de
sulfurós i pebres orientals. Caminant damunt la llengua llisca almivarat amb
cua metàl·lica que s’impregna sense ofendre. Sorprenent en la concepció i en la
posada en escena li cerquem parella de ball amb un seitó fregit.
Present de les terres del nord verdes i fresques, ens
honora un altre blanc daurat i lluminós que fuig lluny de l’anterior. Es
desimbolta amb un tarannà de caire àrid i sorrut no vol sortir del seu refugi.
De disseny agressiu ens parla d’acideses marcades a foc i de les pomes
elaborades a les pàtries asturianes i ens remet a l’aperitiu en desús.
Seguim la plàcida nit un xic descontrolada potser per
ser la novella del catorze i envinem un negre cirera que ens fa ballar el cap.
Es fa l’interessant i atreu més atenció mediàtica amb uns vaporosos flaires
torrefactats passejant dins d’un bosc atapeït de fruites i restes del repòs de
criança. Llaminer segueix amagant l’origen i ens ofrena una partitura vegetal
que sona a melodia astringent. Agrada de les terres lleonines aquest beuratge
desmarcat dels patrons establerts pels seus varietals que es mostren sota un
nom etimològicament de mal record pels jueus.
El fruir no defalleix i encarem un altre negre de la
mare terra que fuig del classicisme imperant a l’Arabar Errioxa. Encara que la
imatge ens denoti unes cireres amb mitja capa de complement, es destapa amb
fragàncies làctiques molt aconseguides i fermes. Sembla un berenar dels de la
infantesa amb maries i mantega. Un intrús s’acomoda entre els brioixos i ens
transporta al record del coco a les atraccions i no pas a l’home del sac com
algú apunta. Rodó, gira fins al final amb correcció i encaixa entre
assentiments.
Passa el temps que es fa curt i no marxem gaire
distants d’on érem amb un altre company de color i geografia. Aquest, com a
veterà de la vesprada, puntualitza el seu posicionament en alçada incloent-hi una
butxaca sense forats i malgrat pernoctar lluny del terroir . Complex des de l’aproximació
nasal ens acompanya per un ventall de registres ben casats i nets on sura
poèticament una bonica floralitat amb pinzellades de groselles. L’elegància
marxa a ritme de vals, els làctics presents s’harmonitzen curiosament amb una
olivada en precís equilibri i la longitud del plaer és immensament duradora.
Potser n’hi hauria prou amb el silenci de la música d’un bosc i una bona
companyia.
Com a cloenda de la vetllada ja traspassada la
mitjanit se’ns apareixen directament del fred unes bombolles fines, treballades
en el temps i que diuen de despertar els sentits. Des del bressol autòcton de
les tres blanques nacionalistes els narius ens interpreten sons pausats de
fruites que viatgen i es transposen des de la terra ferma passant pel tròpic i
fins a l’art de l’àvia amb la conserva i el forn, tot batejat amb un polsim
d’anisat de fonoll. A la copa ens perdura els sabors i ens convida a repetir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada