Alsàcia biològica

El vent s’encara amb la ciutat i li pren l’abric de confort pel que el vespre es pinta de fredor i amb ella el llum marxa de festa. El cau resta a les fosques i Sense Taps fins i tot proposa una vetllada a la penombra i al caliu d’unes espelmes per garantir un tast de ceguesa. Dempeus estant al bell mig de la via, el col·lectiu viu l’expectativa alhora que rep la presència d’un nou membre femení sense malastrugança. A la fi i empesos per l’hora, els amfitrions conviden al grup a treballar de traginers i ens obren les portes i l’escala costeruda del seu niu privat per celebrar la trobada.

Abans que la veu afrancesada i femenina prengui les regnes de la nit, ens sorprenen amb un primer tast cítric i tropical que camina entre els records de litxis i préssecs. Ens enganya el glop amb una flaire de tardor al bosc i ens impregna de plàtan oleic, pesat i dolç. Tot ens porta a retratar amb una ment tancada potser algun dels vins que coneixem mentre un parell de somriures de triomf ens adonen del fracàs. Ni vi era!

I el vespre segueix amb tocs de finestra indiscreta que no aconsegueix de allunyar-nos de la feina malgrat les promeses. Ampolles embolcallades en notícies de paper per amagar el seu bressol, apareixen en ordre metòdic i una proposta de monovarietals tripartits. La vista ens transporta pels cristal·lins beuratges que neden dins d’un groc amb tonalitats canviants des del paller al daurat evolucionat i d’apunts verdosos. Tancat el primer ens obre un paisatge sec amb un oasi de mel, pinya i làctic. L’acidesa discrepant hi és, agrada o esgarrifa sense concloure la correcció. En acabat ja neixen alguns mots que viatgen per la geografia i apunten amb precisió. La segona envinada dins la copa, ens parla nítidament d’una pinya madura en un coixí intens d’acidesa altra volta discordant. Uns apunts del color entre llavis impregnats de sabors reconeguts a les muntanyes de Reims, ens allunyen momentàniament del destí. I es fa imprescindible i inevitable el tercer tast per veure el camí que els dubtes ens amaguen. I potser no ho tenim gens clar doncs una fortor ens rebutja el criteri, una olor que va i bé i que guarda amb zel i altre cop, el tròpic de la pinya vestida de mel. La controvertida acidesa entra en acció sense ferir susceptibilitats i encaixa, tant com la marca final i persistent d’una aranja madura que ens torna, no després de molts de mots creuats, a la certesa del primer. Tres esbossos d’un mateix artista pinzellats amb una Riesling germànica però d’un terroir alsacià i veí que ha passat de mans amb els segles.

I el to suau afrancesat ens repta amb la següent ampolla que juga amb una altra varietat i que ens enamora amb una detonació de gessamí impressionant, brillant i sedós al paladar ens omple d’una dolçor no gens empallegosa i que no amaga, pensem, el seu origen. El segon tast que ens provoca no altera la percepció i segueix el patró floral de la diada de sant Jordi. Una arrelada mineralitat li dona una elegància exquisida que contrasta amb un final de torrats, vell però amb classe i el discurs deriva cap a la mateixa diana. L’apunt final i la darrera ampolla a un temps en que finestra enllà el llum ja s’ha trobat enmig de la foscor, ens dibuixa en tons pastel una ració més de flor blanca que amara els narius. Dolcenc d’almívars de l’àvia es passeja per la gola amb sumptuositat i deixa un rastre de préssecs dels d’abans i potser d’un litxi dels d’ara. Llaminer i estructurat no deixa lloc a la dubitació i ens casem amb un mot de difícil pronunciació però clarivident. Els tres intèrprets d’una Gewürstraminer en majúscules son la passió també del mateix geni que es mou al fil d’una frontera.