Quan cuinen altres de fora

Proliferen arreu, surten com els bolets, aquests locals que subministren "cuina casolana" per endur. Hi ha també algunes franquícies reconegudes per la seva implementació i no tant per la seva excel·lència. Entre els primers hi ha els reciclats que son les botigues que ja eren carnisseries o xarcuteries o el que sigui que han desenvolupat un negoci paral·lel. Als mercats trobem parades que també han incorporat els plats cuinats per que la gent, hipotèticament, faci més via. Però ambdues variants els diumenges, si més no, tenen tancat. Al carrer però, locals o botigues sense massa imatge, obren les portes sobretot els caps de setmana i exposen el que pretén ser una cuina de la de tota la vida per acomodar les tasques familiars. Ofereixen els plats de l'àvia per complimentar dinars amb convidats o àpats en petit comitè sense haver d'embrutar la cuina pròpia o pensar en tot el que s'hauria de comprar i cuinar. Passegen entre canalons de carn i espinacs, croquetes diverses, macarrons per la canalla, els ja sabuts pollastres a l'ast també hi formen part, faves a la catalana, fricandó, poc peix habitualment, cap i pota, braons, carxofes a la brasa................ La imatge és sovint prou correcte, presentacions i "packaging" bons, els preus justificats de dies festius però el tast......... això és una altra cosa. La veritat és que potser la gent es conforma amb no haver de fer la feina i és lícit. Però el fet és que els sabors i les receptes deixen molt que desitjar en general i sense incriminar a ningú. Més per provar que res, doncs prefereixo la opció d'una copa de vi mentre tragines a la cuina i crees, he gosat d'arriscar-me, com quan anem al restaurant desconegut i he comprat alguns d'aquests plats encantadors. El diferencial és gran. Al restaurant fins a l'hora de pagar, tens el dret de reclamació, diàleg, queixa o lloança. Aquest altre tipus de menjar el pagues abans i no descobreixes res fins que l'emplates a taula i es força impensable tornar-ho, en cas de disgust suprem, fins al cap de sis o set dies. No tornar-hi a posar els peus és la solució pràctica. Tornar i explicar o comentar la teva opinió sobre la seva cuina no sol ser ben rebut malauradament per les experiències que he disposat. No és qüestió d'exigències il·limitades, simplement sentir que algú ha cuinat amb amor i pensant en agradar. Han caigut al pou del desencís racions de promeses emmascarades o disfressades de canalons d'espinacs, cap i pota llastimós ( en recordo un de mercat espectacular però), croquetes de ben segur comprades a cinquena gamma i unes faves catalanes sense papers. De tota manera seguiré intentant-ho per que el premi i l'esperança sempre és la d'aconseguir assaborir una bona menja al plat i pensar que encara hi ha cuines que s'esmercen en agradar.