Quan un sopar és més que un menjar.

L’auto enfila el camí i dibuixa les rotondes i els trencalls a dreta o esquerra, com si fos part del seu destí. No hi ha pressa però sí hi ha ganes. No hi ha horari però el saber que les hores es fan curtes, quan hom gaudeix, provoca l’ànima de l’accelerador. El cel ja és fosc i humit, el brogit dels carrers guarda silenci i l’aparcament és a la porta.  Un cadell nouvingut, txec i encuriosit, acompanya al bòxer juganer de sempre i ambdós ens reben efusivament. A dins el caliu d’una llar de foc trenca la fredor del vidre i la imatge elegant d’unes orquídies, que contemplen la nit, lliga l’escena amb la presència de l’amfitrió que ens reitera la benvinguda. Té un aire d’atractiu italià que cultiva sobre un pas dels anys que no deixen petjada. Amfitrió i amic i més coses, anuncia i espera l’entrada de la mestressa que tot just és al capdamunt de les escales acabant de retocar, com pertoca però no cal. Ella sola respira la bellesa de la bona. El so que imposen els graons de fusta són el ritme que acompanya la música de fons i el somriure de tots quatre el retrat d’una obertura en una partitura de notes amatents. Abraçades i petons. Un clàssic. Però honest amb ells. Les paraules i les noves, també els records, viatgen amb els trajectes entre la cuina i el saló-menjador o un dempeus momentani. La improvisació dirigeix la trobada i el traginar de plats i coberts, copes i un primer mos per fer companyia al vi, depara la companyonia. Hi ha lectura davant del foc i música penjada i pensada per triar. Un retrat d’uns rinxols enamora, confon i entendreix uns pensaments que marxen al passat. Si mai hagués tingut una filla vestiria el mateix nom.

Simplicitat, autenticitat i qualitat. Arguments pels comensals i les menges. La conversa entrellaça i marida la mal anomenada raclette. La pedra escalfa l’ambient i no emmordassa però la temperatura de les paraules que dansen damunt la taula, per uns instants, amb l’erotisme de la imaginació. Hormones, família, amics, feina, fills, situacions i projectes passegen entre les busques del rellotge i harmonitzen una vetllada gratificant pel cos i l’esperit. No hi ha repòs pel gaudir, menjar, beure i riures. Es viu la intensitat del pair i de la trobada que ens depara fins i tot l’aparició d’un vídeo trencador i políticament correcte d’un candidat Dothraki a l’alcaldia d’un poble de la franja que a més fa acte de presència com si algun director de campanya treballés a la recerca de vots. Estem bé.

Una sobretaula de genis i amistat, un cava fresc i refrescant en copes sense nom bateja el darrer capítol i deixa pas a les acaballes. Els rellotges cecs no consumeixen cap hora i s’esdevé la inevitabilitat d’un g&t per coronar l’epíleg de la nit. ...I el fum d’una prometença resta desat a l’ampolla.

Un altre dia o nit veurà la llum.