De vegades toca provar o tastar alguna cosa que exactament no ve de gust. Potser ja preveient, més que res per experiència, que pot succeir. Algú proposa un parèntesi i entrar a una botiga especialitzada a la recerca de dos merlots desconeguts. Amb la idea d'assaborir un nou descobriment tot i conèixer el risc. I el descobriment no agrada per conegut. Així d'entrada em plantejo, com he fet abans d'ara, si és ètic o professional vendre ampolles de vi d'anyades fora de joc. Un merlot 2008 de Costers de Segre estava sentenciat a la prestatgeria i més tard moribund a la copa. Segurament era alegre i jovial quan va néixer. Ara a mi em queda una mala impressió d'aquest vi.
El cas de l'altre merlot, aquest del 2010 i penedesenc, no viatjava a gaire distància de l'anterior. No tenia necessitat d'extremunció encara però malgrat el nom és un dels vins que avergonyeixen als que sabem que al Penedès sí hi ha qualitat. La pena remarca el pensament que genèricament se segueix un criteri de quantitat que passa per damunt de la qualitat. No més paraules ni noms.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada